Escena de la vida bohèmia

 Sara Huete

La fábrica de cajas de música 

Vídeo-collage

(2015)

"Empezaremos por la bohemia ignorada, la más nutrida. La compone la gran familia de los artistas pobres, fatalmente condenados a la ley del incógnito porque no saben o no pueden hallar un resquicio de publicidad que deje constancia de su existencia en el mundo del arte y demostrar con lo que ya son lo que podrían ser más adelante. Constituyen la raza de los obstinados soñadores para quienes el arte sigue siendo una fe y no un oficio; gente entusiasta, convencida, que padece ataques de fiebre sólo con ver una obra maestra y cuyo corazón leal late en elevadas esferas ante todo cuanto sea hermoso sin preguntar el nombre del creador ni el nombre de la escuela. Se reclutan los elementos de esta bohemia entre los jóvenes de los que se dice que prometen, y entre los que cumplen esas promesas pero, por timidez o ignorancia de la vida práctica, se imaginan que todo está ya dicho cuando queda concluida la obra y esperan que la admiración pública y la fortuna se les metan en casa con escalo y fractura. Viven, por así decirlo, al margen de la sociedad, en el aislamiento y la inercia. Petrificados en el arte, toman al pie de la letra los símbolos del ditirambo académico que aureolan la frente de los poetas y, persuadidos de que resplandecen en esa sombra, esperan a que vengan a buscarlos.

          

Se trata, como puede verse, del estoicismo en el ridículo. Bien, pues volvemos a afirmarlo para que al fin nos crean: existen dentro de la bohemia ignorada seres así, cuya miseria incita a una compasiva simpatía que el sentido común nos obliga a descartar; pues dan la espalda y llaman burgués a quien les comente sin acritud que estamos en el siglo XIX, que la moneda de cinco francos es la emperatriz de la humanidad y que las botas de charol no llueven del cielo.

         

Por lo demás son coherentes con ese heroísmo insensato; ni dan voces, no se lamentan y soportan pasivamente el destino oscuro y riguroso que ellos mismos se labran. A la mayoría los diezma esa enfermedad que la ciencia no se atreve a llamar con su auténtico nombre: la miseria.

(…)

AXIOMA: La bohemia ignorada no es un camino, sino un callejón sin salida."*

* Henry Murger. Escenas de la vida bohemia.
Traducció de María Teresa Gallego Urrutia.
Barcelona: Alba, 2007.
(Alba clásica; XCVI).
ISBN: 978-84-8428-370-6, p. 19-20, 24.

 

Sara Huete

La fábrica de cajas de música [fotograma]. (2015)

Els darrers treballs de l'artista Sara Huete estan prenent forma de vídeo, sense abandonar el collage, ni perdre l'esperit irònic i el sentit de l'humor de les seves obres amb objectes sobre paper.
Toronto és un aparador privilegiat d'aquest nou camí de l'artista, content i agraït de rebre en primícia aquestes petites joies, de compartir-les amb tothom que passi per aquí.
 

+ Sara Huete

Malestar modern

Miguel Palma

Black Widow

(2102)

A súa fascinación polas iconas dunha modernidade clásica, como o automóbil, a aviación, a observación astronómica, a arquitectura e a tecnoloxía en xeral, resulta nun cadro de ansiedade que non reproduce un mundo desexado, senón máis ben o desexo dun mundo, materializado nunha curiosidade expansiva que cuestiona o real.

Centro Galego de Arte Contemporánea (CGAC)

Miguel Palma

Morte de Kennedy

(2006)

Miguel Palma, nascut el 1964 a Lisboa. El seu treball sovint es qüestiona el desenvolupament tecnològic, l'ecologia, la creença en les imatges, la idea del poder, el món infantil i juvenil, l'obsessió per la màquina. El seu art es desplega en dibuix, escultura, instal·lació multimèdia, vídeo, llibres d'artista i la performance.

El CGAC de Santiago de Compostela és un dels museus més franctiradors de la perifèria, si és que avui en dia té sentit parlar de perifèries. Potser encara sí, perquè pel que fa a acaparar els mitjans de comunicació a nivell estatal, la seva feina passa més desapercebuda que la dels quatre museus de les grans ciutats. El CGAC m'ha sorprès moltes vegades amb propostes d'artistes que desconeixia totalment, artistes, d'altra banda, amb recorregut internacional, com em va passar especialment amb els videoartistes Hubbard&Birchler, o ara que descobreixo (en una petita ressenya d'un diari de tirada nacional) l'obra de Miguel Palma i l'exposició que hi presenta.  

Miguel Palma
Contador eléctrico i Alta voltagem

(2007)

Miguel Palma

Plataforma Shell

(2009)

+ Miguel Palma

+ Miguel Palma. Deconforto moderno. Fins al 26 de maig al Centro Galego de Arte Contemporánea.

[Totes les imatges: www.miguel-palma.com]

[Torontoràdio: Siniestro Total: ¿Quienes somos, de dónde venimos, adónde vamos?. Menos mal que nos queda Portugal, 1984]

Burdacuts

Miloš Tomić

Burdacut

Collage

(1997-2011)

Inspirat pel ratolí que al soterrani de casa es cruspia els seus vells còmics, l'artista serbi Miloš Tomić va fer servir una tècnica semblant per fer aquests collages. Però enlloc de còmics, va agafar un pilot de Burdas (la revista de moda i patrons) de la seva mare i, enlloc de rossegar, unes tisores i un cutter. El resultat, els Burdacuts.

[Feu clic sobre les imatges per veure-les més grans]

A la seva pàgina web, Tomić explica, més o menys, el procediment. D'aquesta sèrie de collages, fets entre el 1997 i el 2011, en va fer també una meravella de vídeo titulat Mother's Literature que podeu veure aquí.

Perquè el collage és només una de les pràctiques artístiques que realitza. Professor de vídeo i animació a la Singidunum University de Belgrad, és molt més prolífic en curtmetratges, alguns autèntiques filigranes de l'stop motion, com ara Clay Pigeon:

Miloš Tomić ha visitat la ciutat de Barcelona en vàries ocasions, a diferents llocs. Se li pot seguir la pista a través de La Plataforma, al Poble Nou, o el Centro de Cultivos Contemporáneos del Barrio, al Poble Sec, a on va impartir cursos i tallers, així com xerrades sobre inspiració, Art Brut i els orígens de l'animació.

+ Miloš Tomić

[Totes les imatges: Miloš Tomić]

Fridas

Verónica Ruth Frías

Give me your blood, thanks,

2010

19 de agosto, 1935

Como tesoro guardé tu carta.

Tu voz me dio la más limpia alegría – no sabía qué hacer – y me puse a escribirte esta carta que no te sabrá decir, con mis palabras, todo lo que quisiera – todo lo que tu mereces por darme tanto!– tu belleza– tus manos– tú. Quisiera ser tan bonita para ti! Quisiera darte todo lo que nunca hubieras tenido, y ni así sabrías la maravilla que es poder quererte. Esperaré todos los minutos para verte. Espérame a las seis y cuarto del miércoles – abajo, en el zahuán grande de tu casa, porque creo que es más fácil. Háblame mañana a las seis de la tarde, quiero nada más oírte aunque sea un minuto. Si me hablas te juntaré florecitas chiquitas y te las llevaré el miércoles, pero, si no me hablas, de todas maneras te las llevaré – tantas que puedan hacer un jardincito en tu pecho– color de tierra húmeda.

Las ranas siguen cantando para nosotros – y nuestro río espera– el pueblo casto mira a la Osa Mayor – y yo– te adoro.*

Frida Kahlo. Autoretrat, 1940. [The Artchive]

*Carta de Frida Kahlo a Ignacio Aguirre. A: Kahlo, Frida. Ahí les dejo mi retrato. Prólogo de Ana María Moix. Introducción y notas de Raquel Tibol. Barcelona: Lumen, 2005. (Memorias y biografías). ISBN: 84-264-1513-X. Pàg. 167.

Ahí les dejo mi retrato,

pa' que tengan presente

todos los días y las noches,

que de ustedes yo me ausente. 

Aquests mesos d'estiu trobo a Frida Kahlo per tot arreu. A la web d'un diari parlaven de la mostra de videoart llatí Región 0 del MARCO de Vigo i il·lustraven la notícia amb un fotograma de Give me your blood, thanks, vídeo de Verónica Ruth Frías que revisita el quadre Las dos Fridas. A les taules de novetats d'algunes llibreries encara s'hi exposa Frida Kahlo. La belleza terrible de Gérard de Cortanze, una nova biografia de l'artista publicada aquest 2012 per Paidós. A la web The Gallery of Lost Art documenten i segueixen la pista de La mesa herida, una pintura de Kahlo del 1949 que després de ser exposada a Polònia va desaparèixer misteriosament. Als obituaris de Chavela Vargas parlen de Frida perquè les dues van ser bones amigues.

La meva amiga La Abutrí de Getafe té a casa, al seu estudi, un pòster amb la reproducció d'un autoretrat de Frida Kahlo. Encara riu del dia que va baixar una veïna i quan el va veure, li va preguntar ben convençuda: ¿eres tú, no?

[Torontoràdio: Chavela Vargas: La llorona]

L'univers particular

 Bestué - Vives

Accions a l'Univers

(2008) 

Instal·lació de David Bestué i Marc Vives que es pot visitar, fins el 20 de maig del 2012, al Caixaforum de Barcelona.

Si et diuen que mentre et vas fent gran vas prenent consciència de la dura realitat i perdent simultàniament el sentit de l'humor... Bestué-Vives tenen en el seu art més de mil propostes per a que això no passi. El recorregut pels onze espais d'aquesta instal·lació és sorprenent, irònic, reflexiu sense discursos pesats (que no per això intranscendents), fet amb mitjans tècnics i utillatge tronats (forma part del seu estil), i molt divertit. Sobre tot, no hi entrin sense proveir-se de l'àudio-guia que els explicarà el perquè de cada espai:  del dedicat a allò més microscòpic fins al darrer, amb la desintegració de la matèria. L' Univers que portem dins i al que pertanyem.

Abans o després d'entrar-hi, no es perdin tampoc els tres vídeos dels mateixos Bestué-Vives que es projecten en un racó de l'entrada de la sala: Estat de canvi (2010), Història de l'escorpí enamorat (2008) i Accions a casa (2005). En aquest últim, els dos artistes en són els protagonistes principals, i les seves accions, segons el programa de mà, incideixen en mostrar una actitud desinhibida davant les convencions culturals... Com ara dormir al mig del passadís, camuflar el menjar, robar la planta del vestíbul i mostrar-la al balcó, creuar una habitació sense tocar el terre, inventar mecanismes a base de cordills per moure un moble amb l'ascensor o per obrir i tancar portes, llegir a la llum d'un microones obert... i moltes més de memorables, sempre amb esperit irreverent, humor, un punt infantil (algunes coses les fèiem de nens!)  i amb alguns homenatges a la història de l'art: a les accions dels dadaistes, a la cadira Barcelona de Mies van der Rohe i (aquest no du pistes al títol i no ho puc assegurar) a la font de mercuri d'Alexander Calder... Mentre ho veia, al meu costat hi va haver la deserció indignada d'una senyora d'entre uns seixanta i setanta anys d'edat. Va marxar només veure l'acció titulada “Caquita con palmera”... que juntament amb l'acció de despertar amb un pet a la cara,  és de les més escatològiques (a la vegada que existencialista...). En fi, trobo que no n'hi havia per tant, la senyora deu formar part dels que van perdent el sentit de l'humor, o dels que ja l'han perdut del tot.

Bestué - Vives

Accions a casa (2005)

+ Bestué-Vives

+ Bestué-Vives. Accions a l'Univers al Caixaforum

[Fotos d'Angel de la Rubia per a Obra Social La Caixa]

L'efecte del cine

Hubbard & Birchler

Eigth, 2001

Crec que de sempre L'Obra Social “la Caixa”, abans a la sala d'exposicions del Palau Macaya al Passeig de Sant Joan i després als CaixaForum, ha estat de les entitats culturals que més han cregut i apostat pel videoart. Les seves mediateques (copiant el model francès) van ser pioneres a l'Estat Espanyol, o la seva col·lecció d'art contemporani, que conté autèntiques joies de la corona d'aquest format, i continua comprant obra dels vídeo-artistes més importants d'aquí i de fora.

Ara mateix, destinen un espai enorme de les seves sales d'exposicions íntegrament per mostrar, com cal, tretze peces de videoart d'artistes estrangers. Comencen el recorregut amb una de mítica, l'Sleep (1963) d'Andy Warhol, que són 5 hores llargues amb la imatge fixa d'un senyor dormint. Després de creuar la cortina lynch d'Off Screen (Douglas Gordon, 1998), continua un recorregut que combina propostes de formats més modestos i petits amb d'altres que són realment espectaculars (per les dimensions, pels efectes visuals o per la instal·lació que t'embolcalla), i totes molt interessants. Potser en destacaria més d'una com a favorites: la bellesa perversa-carnívora de les imatges de Trailer (Saskia Olde Wolbers, 2005), la participativa You and I, Horitzontal II (Anthony McCall, 2006), la vintage Rheinmentall/Victoria 8 (Rodney Graham, 2003) i, per davant de totes, uns vells coneguts pels que tinc debilitat: Teresa Hubbard i Alexander Birchler, dels que es projecta Eight (2001), un dels seus curts màgics, amb bucle hipnòtic i misteriós marca de la casa.

La selecció, segons el programa de mà, recull obres de vídeo-artistes que prenen el llenguatge cinematogràfic per reflexionar entorn el que és real o il·lusori. Recorre els passadissos en penombra del CaixaForum i entrar a cada compartiment fosc per veure les projeccions, em fa pensar que potser viurien una sensació molt semblant aquells espectadors de les primeres llanternes màgiques de fa tres segles. Igual com ara, tots palplantats amb ulls i boca ben oberts davant una altra realitat.

+ L'efecte del cine. Il·lusió, realitat i imatge en moviment. Somni. CaixaForum Barcelona, fins el 4 de setembre de 2011.

[Fotos: Hubbard & Birchler]

[Torontoràdio: The Velvet Underground: Sunday morning]

Partit amb Pipilotti Rist

Pipilotti Rist
Lòbul pulmonar, 2009
Partit amistós - Sentiments electrònics
[Hauser&Wirth / Foto Fundació Miró: Pere Pratdesaba]

Pipilotti Rist proposa un partit amistós entre ella i els visitants de la Fundació Miró de Barcelona i de la Fontana d'Or de Girona. Començant pel nom de l'artista, homenatge a la gran Pippi Långstrump, qui es resisteix a jugar-hi!? Pipilotti posa el sentiment electrònic de les vídeo instal·lacions i nosaltres només hem d'entrar i deixar-nos emportar per tot el què hi trobarem, que és molt.
A Barcelona es poden veure 10 dels seus treballs. El programa de mà de l'exposició introdueix el tema o intencions de cada espai, com ara: enfrontar l'espectral i el corpori, reflexionar sobre la força de la gravetat, mostrar les pors i tabús que ens desequilibren fàcilment, el contrast entre natural i artificial, o la vulnerabilitat del cos humà sota els elements naturals... Obres desinhibides i entremaliades que desprenen llibertat, sentit de l'humor, sexualitat, pau interior (però res de new age o pseudo-hippimismes), amor a la natura, bons propòsits i felicitat. Tampoc és imprescindible llegir les indicacions del programa abans de creuar el bosc cortina de teles verdes de l'entrada... segur que cada obra despertarà aquestes o moltes altres sensacions que seran igualment vàlides. Un estira i arronsa amb Pipilotti, el sentit de la partida.

Poques obres com les seves són tan participatives: convida a passejar entre les cortines de teles translúcides (Temps lliure, 2010), seure i estirar-te sobre els coixins grans de formes esborrajades escampats per la moqueta (Gravetat, sigues amiga meva, 2007)... i en definitiva, a observar les projeccions des de llocs poc habituals (fins i tot sobre una escultura de Joan Miró a Doble llum, 2010), o caminar directament sota la projecció (Sota els estels, 2007) . Entre les imatges, el cos humà i la natura solen tenir molt protagonisme. Així és a la meva preferida: Lòbul pulmonar, 2009, que, llegeixo, conté imatges germanes de la que és la primera pel·lícula que Rist estrenarà als cinemes: Pepperminta . Sol utilitzar colors molt vius ( vermells saturats, blaus cel i verds quasi fluorescents), amb efectes de post-producció (brillantors, una pàtina d'aurèola màgica,... ), més un estudiat ús del so i la música (que de vegades ella mateixa interpreta cantant o xisclant i també composa) i la il·luminació o el color de les sales, per a crear espais molt envoltants. Les projeccions acostumen a ser de grans dimensions, en una, dues o tres parets i en angle, calidoscòpiques, frontals o zenitals. No hi ha norma que valgui, aquest és un tret molt de les pippis!

Pipilotti Rist
Dona de pluja (em diuen planta), 1999
[Hauser&Wirth / Foto: Pere Pratdesaba]

A Girona s'hi exposen només tres obres. Són poques comparat amb Barcelona, però la veritat és que les tres són molt però que molt boniques (llàstima que no he trobat bones imatges pel bloc). La teva càpsula espacial (2006) reprodueix en miniatura una habitació dintre d'una caixa de transports. El llit desfet, un mirall, una cadira, una làmpada, pòsters, llibres, revistes, una pizza a mig acabar... i la lluna que ha entrat trencant les parets i el terra. Una projecció fantasmagòrica dona la volta per les tres parets i la cara de la lluna i la música recorda a la típica de les capses de música. Sempre es per tot arreu (1997) és un vídeo projectat sobre dues pantalles: una noia va trencant els vidres de cotxes aparcats amb una flor com a martell, i com si fos el més normal del món. I, la deixo pel final, a Llum de falda (2006), Pippilotti proposa que seguis a una cadira per a que es projecti sobre la teva falda una sèrie d'imatges filmades en plena natura (arbres, herba, troncs...). El projector està amagat en una làmpada de peu al costat de la cadira. L'habitació és de parets roses i les indicacions, seu i deixa't acaronar per les imatges, estan escrites en una, a mà amb un retolador blau. M'agraden molt les obres amb cadira, és un símbol molt bonic del lloc per fer el gest d'aturar-te, seure i meditar, pensar, descansar i, en aquest cas, fer-ho mentre et deixes acaronar per les imatges. Al sortir de la Fontana d'Or, buscava una copisteria per fer unes fotocòpies. En el mateix carrer, a dos o tres portals de la mateixa vorera, vaig trobar una. Era una copisteria molt petita. Darrera el taulell, només una senyora que em va atendre molt amable. Mentre ella feia les fotocòpies, vaig deixar la meva motxilla sobre la única cadira que hi havia a la sala. En aquell moment, va entrar un senyor que no va dir res. Es va quedar dret, mirant, en silenci, la cadira. La senyora em va dir: Ha vingut a seure. Llavors em vaig adonar i vaig treure la motxilla de la cadira. El senyor es va seure durant uns 30 segons, es va aixecar i va marxar, tot sense dir res. La senyora tampoc va dir res més al respecte, ni jo vaig preguntar. Em va cobrar i al veure que enrotllava els fulls fotocopiats, em va regalar una goma elàstica. Ara penso que li podia haver dit al senyor que es passés per la exposició de Pipilotti Rist per seure una estona a Llum de falda.

+ Pipilotti Rist

[Toronto Ràdio: Pipilotti Rist: Wiked Game, música per a Xarrupa el meu oceà, 1996]

Souvenirs

Efecte souvenir, fetitxes de viatge, més enllà dels tòpics és una exposició que sí, com diu el títol, va més enllà de mostrar una selecció ben curiosa de souvenirs que reprodueixin a escala reduïda els edificis, monuments i altres motius més coneguts i tòpics d’arreu del món. És molt més interessant que això, perquè analitza alguns dels significats que fan del souvenir aquell objecte kitsch tan especial i que desperta amor i odi a parts iguals.

El souvenir religiós, imprescindible per continuar el culte a casa… estampes, verges, i tota una paramenta que en el cas de la religió catòlica sempre m’ha semblat molt forta; el factor màgic que li podem donar, per exemple,als gatets japonesos de la salut i la fortuna, els que ara estan tant de moda; la necessitat de conservar un bon record (que mai dolent!) a través del souvenir típic, però també de la rapinya dels sabons d’un hotel o d’un tros del mur de Berlin (quan en quedaven!)… M’ha agradat molt el collage de pel·lícules d’ Andrés Hispano, per tractar el souvenir a través del cine, com a mecanisme que activa la nostàlgia: fragments escollits de Vacaciones en Roma, Blow Up, Escuela de sirenas, Cabeza borradora, Paris-Texas… entre moltes altres més o menys conegudes, però totes amb aquest poder evocador. Llàstima que als darrers minuts el DVD es va espatllar… Interessantísima Chain City, una vídeoinstal·lació de Diller Scofidio + Renfro, on ens situen a cavall d’una gòndola, circulant ara pels canals de la Venècia real, ara pels de l’hotel The Venetian de Las Vegas. Aquí, la reflexió gira entorn aquella costum del turista, quasi malaltissa i possessiva, de fer la foto o filmar-ho absolutament tot. En la mateixa línia s’hi pot veure la foto Utah (1997) de Jordi Bernadó, on el paisatge es l’espectacle teatral des del mirador ple de públic-turista. O la sèrie Souvenirs de Michael Hughes que fotografía el souvenir o la postal sobreposats a l’edifici o monument original. Els treballs de Bernadó i Hughes tenen una fina ironia. Una vegada vaig sentir dir a l’escriptora Rosa Regàs que ella no feia mai fotos quan viatjava, perquè li treien temps per veure bé els llocs. Doncs això, jo també crec que, al ritme mig dels turistes típics de si avui és dijous això és Brussel·les, estan tan preocupats en fer la foto que no gaudeixen del lloc.

Perajaume
Postaler, 1984

[Foto: MACBA]

També trobem el concepte de souvenir en l’obra d’alguns artistes. Des de l’ampolla amb l’Aire de Paris (1939) de Marcel Duchamp, a Barcelona Black & White (1990) de Carlos Pazos, fet amb les figuretes de la Moreneta i en Copito, que seu a la falda de la verge. O dues peces que m’agraden molt i per sorpresa he vist que formaven part de l’exposició. Una és una vella coneguda que havia vist a la col·lecció del MACBA: Postaler (1984) de Perejaume, un expositor de postals on enlloc de postals hi ha miralls, de manera que reprodueix l’entorn on es planta l’expositor. En una sala de museu no llueix gaire, però en mig d’un bosc o en qualsevol altre exterior l’efecte és increíble. Per a mi és una de les millors i més boniques obres de Perejaume. L’altra, quan vaig estar al davant quasi em desmaio d’emoció: sis boles de neu de la sèrie Travelers (2000-06) de Walter Martín i Paloma Muñoz! Les havia vist en foto, però mai l’objecte real. M’hauria encantat emportar-me-les totes de souvenir …

Travelers

[Fotos: Art-port]

Efecte souvenir, fetitxes de viatge, més enllà dels tòpics
al DHUB, Barcelona. Fins el 13 de desembre de 2009

Bill Viola

Bill Viola
Five Angels
L’ascensió, des del naixement a la mort, segons Viola.
[Foto: Kira Perov © Bill Viola. Tate Modern]


En la noche dichosa,
en secreto, que nadie me veía,
ni yo miraba cosa,
sin otra luz ni guía
sino la que en el corazón ardía.

San Juan de la Cruz, La noche oscura.

Aquesta setmana el videoartista Bill Viola ha passat per Barcelona a recollir un premi de la Generalitat de Catalunya. El premi és un invent en el que no hi crec. Per aquest cas en concret, premiar a un artista de la talla i trajectòria de Viola, penso que parteix bàsicament de l’ interès per donar-se prestigi i notorietat la pròpia institutició del país que l’atorga, cosa que tampoc entenc. És normal que es faci arreu, fins i tot alguns diran que és necessari en nom del progrés o pel reconeixement del país, però en el fons, si ho analitzo, acabo trobant tot del més absurd. Hauria preferit una gran exposició retrospectiva, que aqui Catalunya - com va recordar Lourdes Cirlot - no se n’ha fet mai cap de Bill Viola, tot i estar ben present a les col·leccions de museus catalans públics i privats.

Bill Viola

Three women
Vídeo, 2008
[Foto: Artnet]

Sí és d’agraïr que a causa del premi, Viola hagi vingut a Barcelona, amb una agenda que ha inclòs vàries activitats entorn a la seva obra: entrevistes a la televisió i premsa, col·loquis, conferències i xerrades; com a la que vaig assistir dijous, conduïda per la catedràtica d’Història de l’Art Lourdes Cirlot, a l’aula magna de la Universitat de Barcelona.

Després d’una ràpida presentació, amb la claredat i rigorositat germànica habitual en Cirlot, vàrem tenir el plaer de sentir parlar a Viola, un senyor encantador, sencill i molt proper. L’espiritualitat (l’ús de la imatge del foc i l’aigua com a elements purificadors), l’existencialisme (la vida, la mort i el pas del temps), l’expressivitat dels estats d’ànim (la por, el riure, el plor, els petits gestos); els nombrosos referents plàstics del passat (dels artistes del Renaixement als romàntics), els grans fets vitals que van marcar un determinat camí a seguir (la mort de la seva mare o la passió per San Juan de la Cruz) i el seu taller, sempre al costat de Kira Perov, l’ esposa i també més estreta col·laboradora a l'ombra. Una vegada més, es va posar de manifest que des dels anys 70', Viola ha aconseguit transmetre molta bellesa i emoció a través de la tècnica del vídeo. Tal i com ell va explicar, es tracta de treballar amb la mateixa corrent elèctrica que fa possible els sentiments i la raó.

La xerrada va acabar amb la projecció del vídeo Three women sobre una gran pantalla de l’aula magna. Però el lloc idoni per veure les obres de Viola són les sales fosques dels museus i altres espais, que prepara sempre amb una estudiada col·locació de les pantalles i el so, aconseguint un major impacte de les imatges en l’espectador. Em fa pensar en una experiència similar a la que, imagino, debien tenir els primers espectadors del cinema quan tenien davant les antigues fantasmagories.

+ Bill Viola

Michel Gondry: retallar i enganxar

MICHEL GONDRY

Michel Gondry 2: more videos before & after DVD1 és una nova recopilació de videoclips i altre material del realitzador audiovisual francès Michel Gondry, sense ordre cronològic respecte The Work of Michel Gondry, la primera entrega. El DVD té un menú de presentació que simula una ciutat de videojoc per on fas passejar el gos d'en Gondry. Cada edifici conté un videoclip, que només comença si hi fas aturar el gos al davant, després, però, que la simpàtica mascota hi deixi el seu regal en forma de caca. D'entre els extres, destaca la paròdia del videoclip de The Hardest Button To Button dels The White Stripes, que van fer a The Simpsons, i unes peces curtes en que Gondry i l'actor Jack Black mutants juguen al cub de Rubik amb molta habilitat.

El treball de Gondry es caracteritza sempre per ser molt original, arriscat i experimetal. Crea imatges que després són sovint arxicopiades a altres videoclips, al cinema, la televisió, la publicitat i pel mateix Gondry també... però d'això últim se'n diu estil, no? A més, es tracta d'un treball divers, tan variat i diferent com els músics pels que treballa (The Rolling Stones, Beck, The Willowz, The Black Crows, Paul McCartney, Sananda Maitreya (abans Terence Trent D'Arby!), Wyclef jean... per a tots els gustos). Entre tota l'obra de Gondry, hi ha una part que segueix una línia que m'agrada especialment. Són els videoclips de decorats enormes i petites maquetes, retallables sorprenents, joguets i ninots animats amb stop motion, paisatges i edificis de catró i cartró-pedra, plàstics, papers i fieltre, cotó i llana... el resultat és entre naïf i surrealista: els treballs de final de curs de l'assignatura de plàstica d'un alumne aventatjat que prenen vida, la fredor de la tecnologia que hi ha al darrera, ni es nota. És l'estètica dels primers vídeos que va fer per a Björk, com Human behavior i Bachelorette; del Knives out per a Radiohead, del Fire on Babylon per a Sinead O'Connor, o del Walkie talkie man d'Steriogram (aquest el dedico - com es fa a la ràdio que el video va matar - a la teixidora La Araña Tecla).

Plàstica per a un món imaginari, un pais de les meravelles que ha transportat també a les seves pel·lícules: a la injustament desapercebuda Human nature (2002), a La Science des rêves (La ciencia del sueño, 2006) i Be kind rewind (Rebobine por favor, 2008). En un altre ordre està Eternal sunshine of spootless mind (Olvídate de mi, 2004), més convencional visualment, però amb la presència divertida d'aparells tecnològics retro del més tronat, una altra constant a l'obra de Gondry. Pendent d'estrena queda la seva participació a Tokio (2008), codirigida amb Leo Carax i Bong Joo-ho. Ja està trigant massa en arribar als cinemes.

+ Michel Gondry: Pàgina oficial

Michel Gondry 2: more videos before & after DVD1. Los Angeles: Sleeping Train Productions & Partizian Films, 2009.

Pipilotti Rist

Pipilotti Rist
Homo Sapiens sapiens, 2005
Video-instal·lació de 5 canals, video, color i so.
Mides variables.
[Fotos: Office Federal de la Culture]

Dedico el premi a totes les persones que cuiden als altres de forma desinteressada, a tots els bons mestres i a tota la gent que somriu als desconeguts en el carrer i els trens.

Això és el que va dir Pipilotti Rist (Grabs, Suïssa, 1962) fa uns dies quan va saber que des de Barcelona li donaven el Premi Joan Miró 2009. M’ha agradat l’actitud, hi penso sovint en la gent que viu sense esperar alguna cosa a canvi (premis inclosos), en el record i admiració pels bons mestres i també en la gent que somriu als desconeguts, aquesta especialment quan alguns matins agafo el metro per anar a treballar i tot són cares llargues. La Rist va decidir dir-se Pipilotti perquè des de petita que és fan incondicional de Pippi Langstrump. Només per això i la bonica dedicatòria, crec que deu ser una persona encantadora i radical.

Pipilotti Rist és una artista encantadora i radical. El premi que s’embutxacarà el proper 4 de maig anirà acompanyat d’una futura exposició retrospectiva del seu treball a la Fundació Miró de Barcelona. Fins ara, a Espanya només se n’havia pogut veure obra al Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León (MUSAC). Sobre tot es coneguda pels seus videos y video-instal·lacions, algunes molt espectaculars, com Homo Sapiens sapiens (on un s’ha d’estirar a terra per veure millor els jocs caledoscòpics de les imatges projectades sobre els sostres), a més de música i cantant dels propis videos (amb un disc al mercat, distribuït aqui per Subterfuge). Un altre treball molt interessant és City lounge, col·laboració amb l’arquitecte Carlos Martínez pel centre urbà financer de Saint Gallen (Suïssa). Una gran catifa vermella, com si de l’interior de casa es tractés, s’escampa per places, carrers, per sobre del mobiliari urbà … una altra manera més de mostrar un somriure als vianants.

Carlos Martínez i Pipilotti Rist
City lounge
Saint Gallen, 2006
[Fotos: Thomas Mayer]

+ Pipilotti Rist: Web oficial ; MySpace ; YouTube.

Hubbard & Birchler

Hubbard & Birchler
House with Pool, 2004
[© Foto: Teresa Hubbard /Alexander Birchler]

Para nosotros, el construir una narración muchas veces implica el proceso de físicamente construir un espacio. Construimos espacios que sugieren tensión psicológica, donde existe un traspié entre el interior y el exterior, el pasado y el presente. Construir una imagen a través de la construcción de varias capas espaciales y narrativas sigue siendo el eje fundamental de nuestro trabajo.

Hubbard & Birchler
Hentschel, Martin. Teresa Hubbard & Alexander Birchner.
A revista do CGAC / La revista del CGAC, núm. 5, 2003. Pàg. 142-147.

Un dels records més bonics que tinc de la meva darrera visita a Santiago de Compostela és una tarda de pluja al Centro Galego de Arte Contemporánea (CGAC). Allà vaig tenir la sort de descobrir les videoinstal·lacions de Teresa Hubbard (Dublín, 1965) i Alexander Birchler (Baden, 1962). Les seves obres són difícils de trobar als museus espanyols, a excepció de les col·leccions del mateix CGAC i del Museo de Arte Contemporáneo de Castilla y León (MUSAC). També son presents a les darreres fires anuals d’ARCO.

Els videoartistes, fotògrafs i escultors Hubbard & Birchler són notícia perque estrenaran a mitjans d’aquest mes de setembre dues noves videoinstal·lacions, peces que giren entorn el cinema i la literatura, dues de les seves passions:


Grand Paris Texas, 2008

Paris, la ciutat texana que va donar nom a la pel·lícula de Wim Wenders (Paris, Texas, 1984), però no el lloc on es va rodar realment, és el punt de partida per reflexionar sobre l’articifi dels escenaris del cinema. El video creua tres narracions a la ciutat: les imatges d’un antic cinema abandonat, una misteriosa cinta trobada a l’interior del mateix cinema i entrevistes amb els ciutadans, parlant sobre cinema i sobre la repercusió de l’èxit de la pel·lícula de Wenders.
[Estrena el 14 de setembre al Modern Art Museum Fort Worth]

The Year without a Summer, 2008

Dos grups d’estudiantes britàniques fan classe de dibuix a Sala 18 de la National Portrait Gallery de Londres. Un grup còpia el retrat de l’escriptora i activista feminista Mary Wollestonecraft i l’altre el de la seva filla, l’escriptora Mary Shelley. Mentre esbossen i dibuixen, una companya llegeix fragments de Frankesnstein. Les imatges per separat dels dos grups es projecten en paral·lel i justaposades. L’obra reflexiona sobre la relació de proximitat i distància dels dos retrats i l’espai. El retrat de la mare va ser pintat estant ella embarassada i es dona el cas que va morir a causa del part. El títol de la videoinstal·lació fa referència a l’estiu gèlid i tempestuós del 1816, l’any que Mary Shelley passava les vacances a Suïssa amb el seu marit Percy i Lord Byron i, on degut al mal temps, es va tancar a la casa començant a escriure la que seria la seva novel·la més famosa. Aquell clima atípic de l’estiu del 1816 al nord d’Europa, al Canadà i al nordest americà va ser degut a l’efecte a l’atmosfera provocat per l’erupció d’un volcà d’una illa d’Indonèsia.
[Estrena el 20 de setembre a la Liverpool Biennial]


Hubbard & Birchler viuen i treballen a Austin, Texas. A la seva pàgina web es poden veure fotografies i fragments dels seus videos: Teresa Hubbard / Alexander Birchler.