Snake Oil

 

Dr. Bontempi's Snake Oil Company
[Berlín: Squoodge Records, 2015]

Una de les moltes propietats atribuïdes a l'oli de serp és curar el mal a les articulacions. Doncs bé, la fórmula alemanya del Dr. Bontempi és tan miraculosament efectiva que els seus pacients quan la prenen (i només cal una gota al dia!) es llencen a ballar a l'instant. Perquè el seu secret està en un component infal·lible provinent de l'estat nord-americà de Tennessee: el western swing!

El disc – edició en vinil de 180 grams - té un total de 14 talls. Dos temes propis (That is why she's gone i Apache cry) i la resta són versions. Trobem perles del rock'n'roll dels anys 50 i 60 (Pistol Boogie, Burned toast & black coffe, el Dixie Fried de Carl Perkins, Uranium Rock, Ghost memories, All I can do is cry i, perquè Tennessee és a tocar Mississippi, el Who do you love de Bo Diddley…) tot passat pel sedàs del hillbilly: guitarres, contrabaix, harmònica i un violí omnipresent que aporten al conjunt revisions sorprenents, com ara la que fan del clàssic Misrilou, un del dos instrumentals amb Franny Lee Stomp, tema que obre l'LP. Però també cavalquen pels anys 70 i 80, a lloms de Riders on the Storm de The Doors, cantada amb la veu de... Johnny Cash! (per obra i gràcia d'un xaman apatxe?), del bluegrass amb Matterhorn i del country de Working Girl.

Una banda compacta que ofereix un so ple de matisos, més uns vocalistes excel·lents amb Marcel Bontempi al capdavant, Ira Lee i la participació d'ultratomba de l'home de negre.

Des de que va sortir el passat mes de juliol, Dr. Bontempi's Snake Oil Company ha estat i és la banda sonora favorita a Toronto durant aquest estiu del 2015 que encara no ha acabat. Com preferides eren aquelles tardes d'estiu dels nens de la meva generació veient westerns per la tele!

Dr. Bontempi's Snake Oil Company
[Single per a Dixie Fried + Who do you love]

Totes les meravelloses il·lustracions són de Marcel Bontempi

+ Dr. Bontempi's Snake Oil Company

+ Art de Marcel Bontempi

[Torontoràdio: Dr. Bontempi's Snake Oil Company: All I can do is cry]

Noëlle à Hawaii

Tri-city queen Rita Mathies
at Tiki Gardens - Indian Rocks Beach, Florida
(1962)

Kirsten, Sven A. 

Tiki Pop 

Paris-Köln: Musée du Quai Branly – Taschen, 2014. 

383 p. ISBN: 978-3-8365-4851-9.

Llibre i també catàleg de l'exposició que es va poder veure al Musée du Quai Branly de París, el passat estiu del 2014. L'autor i comissari de l'exposició, Sven A. Kirsten, una eminència sobre el tema, ja havia publicat amb l'editorial Taschen The Book of Tiki (2003). Aquest nou, és una edició amb un format més gran i també, com l'altre, molt il·lustrat. A Tiki Pop s'explica, en versió bilingüe anglès - francès, el naixement, apogeu, declivi i renaixement de la cultura tiki (anava a dir fenomen tiki, però, què carai, això és cultura i així ho demostra el gran treball enciclopèdic de Kirsten). 

Un recorregut que comença des dels punts de vista antropològic (entre les divinitats de culte de la Polinèsia, el Tiki seria una mena de primer home, l'equivalent a l'Adam de la religió cristiana, però esdevingut déu) i històric (de les primeres expedicions d'occidentals al Pacífic buscant terres per descobrir, de l'exili d'artistes bohemis, de les guerres mundials, d'annexions als USA...). De cóm el gust per l'exotisme d'aquelles illes entra amb força a la cultura pop nord-americana dels anys 50', provocant una recreació dels paradisos naturals amb bambú, plantes d'interior i cartró-pedra que van molt més enllà dels originals, per donar lloc a d'altres nous... totalment artificials. Ara penso en el Poble Espanyol de Barcelona, recreacions sempre al límit de la caricatura. Però, el tiki, a més d'alguns parcs temàtics i jardins, es desenvolupa també en arquitectures de clubs (els grans temples!) cocteleries i motels. Moltes arts s'hi troben representades: la pintura, la il·lustració i el disseny gràfic (impressionant tot el referent a grafies i dibuixos per a les cartes de còctels, publicitat d'establiments... cuidant el més mínim detall, des dels rètols lluminosos de l'exterior, a un posagots o una capsa de mistos); l'escultura (normalment talles de fusta de les divinitats); la música (exportant el folklore propi tal qual, o bé, introduint els seus ritmes en d'altres músiques, com al rock'n'roll, l'arrasadora presència d'ukeleles o les ambientacions exòtiques de Les Baxter i Martin Denny).

Però si de recrear un món idíl·lic es tractava, res millor que a les novel·les i, com no, al cinema! Aleshores no és que es ratlli la caricatura, es cau de ple en la paròdia, representada amb una tropa de falses natives made in Hollywood de vergonya aliena, però igualment encantadores: de la més rossa Betty Grable a la més morena Ava Gardner! 

I no s'acaba aquí, en aquest tot sobre el tiki, també hi ha cabuda per la televisió (moltes sèries nord-americanes que no van arribar a Europa), la moda (com la de les camises hawaianes), el mobiliari (festival del bambú i cadires Emmanuelle!), les vaixelles (especialment les típiques mugs decorades amb motius vegetals, de déus, de dones molt lleugeres de roba). 

En menor mesura, però present, també es recull la gran aventura del noruec Thor Heyerdahl a bord del Kon-Tiki, una altra visió completament diferent de com gaudir dels paradisos de la Polinèsia. Ell i la seva tripulació suant la cansalada, mentre els nord-americans benestants preferien, sense sortir del país, seure en còmodes cadires i coixins, veient volcans en erupció de gel sec i l'horitzó del Pacífic pintat en un teló de fons, ballant danses sensuals a cops de maluc, aspirant amb una canya quilomètrica un còctel de rom de dins d'un coco. Quines bones festes!

[Torontoràdio: Isabelle Antena: Noëlle à Hawaii]

[Fotografies: State Archives of Florida, Florida Memory, Taschen]

Richard Hamilton (III): Plata

Richard Hamilton

Toaster

(1966-67)

“Mi admiración por la obra de Dieter Rams [dissenyador industrial dels aparells electrodomèstics Braun] es enorme, y durante muchos años he sentido una singular atracción por su sensibilidad hacia el diseño, hasta tal punto que los productos de consumo que ha diseñado ocupan el mismo lugar en mi corazón y mi conciencia que ocupaba la montaña Sainte-Victoire en los de Cézanne”.

Richard Hamilton*

L'obra de Hamilton és molt variada i es fa difícil trobar-hi un únic estil. Era una manera de fer deliberada. Valguin d'exemples les diferents tècniques i els diferents temes tractats, amb la sèrie de les polaroids al capdavant, perquè la deixava totalment en mans dels seus amics artistes; o el vampirisme vers Duchamp, Bacon, Wrigth, Picasso, etc.; l'apropiació del llenguatge publicitari; els canvis de gènere continus en pintura: tant fa natures mortes, interiors, com paisatges...

Però sí destaca un tret formal força persistent, que apareix en vàries de les seves obres entre els anys 50 i 70, i que sí el pot arribar a identificar com a molt propi d'ell: l'ús del plata. Personalment, m'agrada molt aquest ús que en feia (com em passa també amb aquell color rosa tan bonic i tan típic de les pintures d'artistes de les primeres avantguardes). El plata de Hamilton es troba en diversos materials: pintura, paper d'alumini, plàstics, metalls... Plata a les pintures-collage d'Hommage à Chrysler Corp. (1957), Her is a lush situation (1958), Toastuum (1958), She (1958-1961) i Towars a definitive statement on the coming trends... (1962). Plata, puntualment, als seus Interior (1964). Plata a les manilles de les serigrafies Swingeing London (1968-1969). Present amb absolut protagonisme en la sèrie iniciada a finals dels anys 60, que reprendria al 2008, la dedicada a elevar a l'estatus d'art els dissenys industrials dels electrodomèstics de la casa Brawn, marca que va manipular transformant el nom en BrOwn (“...más que una parodia, revelaba los escrúpulos del artista a la hora de jugar con una obra tan impecable.”*) o directament va serigrafiar amb les lletres del seu cognom, Hamilton.

A partir d'ara, mireu-vos la torradora de la cuina de casa amb uns altres ulls.

* Rawsthorn, Alice. Richard Hamilton y el diseño. Richard Hamilton. Madrid: MNCARS, 2014. ISBN 9788480264846, p.131.

+ Richard Hamilton al MNCARS, Madrid, fins al 13 d'octubre de 2104.

[TorontoTV: Alaska y Los Pegamoides - La rebelión de los electrodomésticos]

Vermut amb Depero

Fortunato Depero

Depero Futurista

(1927)

[Coberta per a llibre promocional de l'editorial Dinamo Azari de Milà]

11. Nosaltres cantarem a les grans multituds mogudes per la feina, pel plaer o per la revolta: cantarem a les marees multicolors i polifòniques de les revolucions en les capitals modernes; cantarem al vibrant fervor nocturn dels arsenals i de les drassanes incendiades per violentes llunes elèctriques; a les estacions àvides, devoradores de serpents que fumegen a les fàbriques penjades als núvols pels recargolats fils dels seus fums; als ponts semblants a gimnastes gegants que salten els rius llampeguejats al sol amb resplendor de ganivets; als vaixells de vapor aventurers que flairen l'horitzó, a les locomotores de pit ample, que trepitgen els rails com enormes cavalls d'acer embridats de tubs, i al vol relliscós dels aeroplans, l'hèlix dels quals xiscla al vent com una bandera i sembla que aplaudeixi com una boja massa entusiasta.

Filippo Tommaso Marinetti. Manifest del Futurisme, 1909.

Fotunato Depero

Gratacels i túnels, Nova York

(1930)

Entre consignes, algunes incendiàries i violentes, és potser el punt 11 del manifest el més bonic. Marinetti era un poeta. Si després de llegir-lo mirem alguna pintura de Giacomo Balla, Umberto Boccioni, Carlo Carrà o Gino Severini, reconeixem en aquestes paraules els mateixos motius, l'alegria per la tecnologia i la velocitat, la bellesa de les imatges en moviment.

Fortunato Depero va conèixer a Marinetti l'any 1913 i va entrar a formar part del grup, influït per l'estil de Boccioni primer i de Balla després. A l'exposició de la Pedrera s'hi poden veure obres de tota la seva producció: pintura, escultura, disseny gràfic, escenografia... des dels començaments a Roma, al retorn a la seva ciutat, Rovereto, per obrir-hi La casa d'arte Futurista, passant per una estada de dos anys a Nova York, on va quedar marcat per la ciutat dels gratacels i moderna per excel·lència.

Fortunato Depero
Squisito al Selz
Collage

(1926)

De tot el que s'hi pot veure – que és molt i tot molt interessant, i no només de Depero, també d'artistes futuristes contemporanis seus – hi ha joies rares que no passen desapercebudes, com els ninots i titelles, assemblatges de fusta pintada de colors, o les maquetes pintades de blanc (són reproduccions posteriors) de pavellons i d'escultures publicitàries per a Campari, que, juntament amb els cartells i el grafisme per a la marca milanesa de bíter, mostren una vessant com més neta i polida dels principis futuristes, vessant a la que Depero sempre va tenir tendència, d'una bellesa, però, igualment a prova de bombes, al pas del temps.

Negroni

Una part de ginebra,

una altra de vermut vermell

i una tercera de bíter Campari.

Glaçons i una rodella de taronja.
Salut!

+ Depero i la reconstrucció futurista de l'univers. Fins al 12 de gener de 2013 a La Pedrera, Barcelona.

[Imatges: Pinterest F.D.]

[Torontoràdio: New order: Dreams never end]

Lluna i estrelles

 Paul Buckley

Disseny per a Moon Palace de Paul Auster

de l'editorial Penguin.

“Va ser l'estiu que l'home va caminar per primera vegada sobre la Lluna. Jo era molt jove aleshores, però no creia que hi hauria futur. Volia viure perillosament, anar tan lluny com pogués, i després de veure què em passava un cop arribat. Va resultar, però, que vaig estar a punt de no sortir-me'n. A poc a poc, vaig veure com els diners em quedaven reduïts a zero; vaig perdre el pis; vaig acabar vivint al carrer. Si no hagués estat per una noia que es deia Kitty Wu, probablement m'hauria mort de gana. L'havia conegut per casualitat feia molt poc temps, però vaig acabar considerant aquella casualitat com una mena de predisposició, una manera de salvar-me per mitjà de la ment dels altres. Això va ser la primera part. A partir de llavors, em van passar coses estranyes. Vaig trobar la feina amb el vell de la cadira de rodes. Vaig descobrir qui era el meu pare. Vaig travessar caminant el desert des de Utah fins a Califòrnia. Això va ser fa molt de temps, és clar, però els recordo bé, aquells dies, els recordo com el principi de la meva vida”*

*Auster, Paul. El Palau de la Lluna. 

Traducció de Marc Rubió. 

Barcelona: la butxaca, 2012. 412 p. 

ISBN: 978-84-9930-471-7. 

Pàg. 1

Llegint aquests dies d'estiu El Palau de la Lluna, el seu protagonista, Marco Stanley Fogg, a la primera part de la novel·la, m'ha fet pensar en un músic nord-americà que, com ell, va viure un temps als carrers de Nova York: Louis Thomas Hardin, Moondog. En realitat, el personatge d'Auster només passa tres dies dormint al ras de Central Park, mentre que Moondog hi va viure molt més temps al carrer, fins a vint anys! Per la seva manera de vestir era conegut com “el víking de la 6a Avinguda”. Ell mateix es fabricava la roba que portava i també alguns dels instruments que tocava.

Pastoral pertany a un EP del 1952 i pot ser una bona banda sonora per mirar al cel, contemplar la Lluna o comptar les llàgrimes de Sant Llorenç a la fresca d'una nit d'estiu.

+ Paul Buckley

Lynched

 

Jeremy Saunders

Lynched

(2012)

Las películas de Lynch no se pueden contar, pero es necesario mirarlas y visionarlas una y otra vez para adentrarse en sus intersticios. Probablemente sea la manera menos piadosa de discernir al cineasta que está detrás, y sin duda la opción más clara para contagiarse de la belleza de sus imágenes así como del soterrado y hiudizo malestar que segregan. Estas obras atmosféricas, letárgicas, densas como un trip despiadado, nos turban, y el desasosiego persiste tras la proyección tal vez porque vivimos entre tiempos frágiles y recorridos inseguros “donde ni siquiera sabemos si nos rodea un laberinto, un secreto cosmos o un caos azaroso”, que diría Borges, maestro de lo combinatorio y los destinos cruzados. Thierry Jousse propone entrar en cada película de Lynch como se penetra en el interior de un organismo vivo, habitarlo y ser habitado por él. Aunque esa entrega hipnótica, encantatoria, fuertemente emocional, comporte una dimensión dolorosa, como todo objeto de goce en términos freudo-lacanianos. Y es que el dispositivo ceremonial de Lynch lleva inscrito su seguro de supervivencia pero también su condición carcelaria para un espectador cegado por luminosidades intensas pero dominado por la angustia. En suma, un espectador masoquista, en la senda de lo que sucede con muchas de sus criaturas. 

Font, Domènec. Cuerpo a cuerpo: radiografías del cine contemporáneo. 

Barcelona: Galaxia Guttenberg – Círculo de lectores, 2012. 

622 p. ISBN: 978-84-8109-993-5. 

P. 272.

De l'extens i excel·lent llibre pòstum de Domènec Font, aquest text forma part de Ceremonias secretas: David Lynch, un dels capítols a on desgrana l'ideari lynch: de un cine que atiende a las bodas del cuerpo y el cerebro, que se reconoce entre la percepción y la alucinación, y que manifiesta un poderoso credo personal a costa, ¿porqué no?, de saquear muchas referencias: de Sade a Buñuel, de Kafka a Lautréamont, de Magritte y Edward Hopper a Francis Bacon.

[Feu clic sobre les imatges per veure-les més grans]

Il·lustracions del fotògraf i dissenyador de cartells de cinema Jeremy Saunders apartir de les pel·lícules de David Lynch, reunides en un llibre d'edició limitada que porta per títol Lynched.

+ Llibre i cartells es poden veure i comprar a la pàgina web de Jeremy Saunders.

[Il·lustracions vistes a: Universo Lynch]

[TorontoTV: Angelo Baladamenti: Jitterbug]

Garriris

Xavier Mariscal

Els Garriris

Mariscal a la Pedrera, la bigarrada exposició retrospectiva de l'obra de Xavier Mariscal, em resulta, en alguns trams, un viatge a la Bar Cel Ona dels anys 80' que vaig trobar i conèixer al venir a estudiar a la ciutat. Aquella Barcelona del disseny de la que vaig fugir tant com vaig poder i que va tenir el punt més àlgid amb l'operació cosmètica dels Jocs Olímpics del 92, que precisament tenien per mascota a Cobi, gos de cua curta però que en va portar molta de cua... Eren molts els que el trobaven insultantment lleig i, a més, Mariscal va fer unes declaracions que ara no recordo exactament, però que van irritar a aquells catalanistes sense sentit de l'humor que de seguida s'irriten si els hi toquen els símbols del país. Sí recordo veure pel carrer, a un mur, una pintada que deia: Mariscal gos olímpic.

De tota l'exposició, que va dels primers còmics underground dels 70' als darrers projectes més actuals, com ara l'espectacular pel·lícula d'animació Chico y Rita, el que més em va agradar, va ser els diorames i el multiplà dels garriris. Els diorames, amb televisors de fons que combinen l'acció dels garriris dins la pantalla amb els teatrets bidimensionals de fullola retallada i pintada del davant, i el multiplà, amb un garriri que, a cavall d'una moto Vespa, creua de punta a punta la silueta d'un paisatge típic del litoral mediterrani. Aquest espai del recorregut de l'exposició du per nom Poesia visual, i de debò que ho trobo així.

Els garriris són el projecte més personal d'en Mariscal. El Fermín, el Julián i el Piker surten del seu passat psicodèlic. D'observar i gaudir. Són uns personatges fronterers, outsiders, que trobem sempre al litoral, una frontera impressionant: dues masses, terra i aigua, que es respecten mútuament. A en Mariscal li encanta moure's en aquest territori, caminar per aquests trams del litoral on l'aigua de la marea es queda estancada. Als garriris també. Si són art, disseny o poesia, còmic, cinema o instal·lació, és una discussió que no els interessa ni a ells ni a l'autor. Simplement, gaudeixen atrapant el reflex de la lluna o corrent en Vespa les pinedes de la costa. Pedrín E. Mariscal, comissari de l'exposició.

Mariscal a la Pedrera, fins el 30 de gener a la Pedrera, Barcelona.

[Toronto Ràdio: Kiko Veneno: Memphis blues again]

[Imatges: Mariscal a la Pedrera i Mariscal Drawing Life]

Naïve

Ill·lustracions d'Adrian Johnson

Naïve: Modernism and Folklore in Contemporary Graphic Design. Editors: R. Klanten, H. Hellige. Berlin-London: Gestalten, 2009. 176 p. ISBN: 978-3-89955-247-8.

Il·lustració de la coberta: Fred Bernard per al llibre Bellaciao (© Posti Pietari)

Els ulls se me’n van cap aquest llibre exposat a la prestatgeria de novetats d’una llibreria del centre de Barcelona. Un nou objecte del desig que aquesta vegada no compro perquè estic en tractament del mal de la compra compulsiva… Però no puc assegurar resistir-m'hi si el trobo una segona vegada.

Naïve... és un recull de treballs de joves dissenyadors gràfics que s’inspiren en els dissenys clàssics moderns dels anys 40’ als 60’. Un altre eufemisme per no dir que copien, seria dir que reten homenatges als grans mestres: Saul Bass, Charley Harper, Alexander Girard, Jim Flora, Miroslav Sasek… Totes les il·lustracions són pensades per a caràtules de discos, llibres, cartells, roba… un mirar al passat per fer més bonic tot el que ens envolta al present:

+ Il·lustracions: Gestalten Verlag

Hi ha una nombrosa presència d’il·lustradors, per estudis de disseny com General Pattern, Human Empire, James Gulliver Hancock, Patent Pending, Silent Giant, The Heads of State... I dels qui van per lliure: Matt Stephens, Adrian Johnson, Josh Cochran, Darling Clementine... entre molts d'altres. De tots val la pena fer també un vol per les seves pàgines web.

©Darling Clementine

[Audio: Eli paperboy Reed & The True Loves: Stake your claim]

Souvenirs

Efecte souvenir, fetitxes de viatge, més enllà dels tòpics és una exposició que sí, com diu el títol, va més enllà de mostrar una selecció ben curiosa de souvenirs que reprodueixin a escala reduïda els edificis, monuments i altres motius més coneguts i tòpics d’arreu del món. És molt més interessant que això, perquè analitza alguns dels significats que fan del souvenir aquell objecte kitsch tan especial i que desperta amor i odi a parts iguals.

El souvenir religiós, imprescindible per continuar el culte a casa… estampes, verges, i tota una paramenta que en el cas de la religió catòlica sempre m’ha semblat molt forta; el factor màgic que li podem donar, per exemple,als gatets japonesos de la salut i la fortuna, els que ara estan tant de moda; la necessitat de conservar un bon record (que mai dolent!) a través del souvenir típic, però també de la rapinya dels sabons d’un hotel o d’un tros del mur de Berlin (quan en quedaven!)… M’ha agradat molt el collage de pel·lícules d’ Andrés Hispano, per tractar el souvenir a través del cine, com a mecanisme que activa la nostàlgia: fragments escollits de Vacaciones en Roma, Blow Up, Escuela de sirenas, Cabeza borradora, Paris-Texas… entre moltes altres més o menys conegudes, però totes amb aquest poder evocador. Llàstima que als darrers minuts el DVD es va espatllar… Interessantísima Chain City, una vídeoinstal·lació de Diller Scofidio + Renfro, on ens situen a cavall d’una gòndola, circulant ara pels canals de la Venècia real, ara pels de l’hotel The Venetian de Las Vegas. Aquí, la reflexió gira entorn aquella costum del turista, quasi malaltissa i possessiva, de fer la foto o filmar-ho absolutament tot. En la mateixa línia s’hi pot veure la foto Utah (1997) de Jordi Bernadó, on el paisatge es l’espectacle teatral des del mirador ple de públic-turista. O la sèrie Souvenirs de Michael Hughes que fotografía el souvenir o la postal sobreposats a l’edifici o monument original. Els treballs de Bernadó i Hughes tenen una fina ironia. Una vegada vaig sentir dir a l’escriptora Rosa Regàs que ella no feia mai fotos quan viatjava, perquè li treien temps per veure bé els llocs. Doncs això, jo també crec que, al ritme mig dels turistes típics de si avui és dijous això és Brussel·les, estan tan preocupats en fer la foto que no gaudeixen del lloc.

Perajaume
Postaler, 1984

[Foto: MACBA]

També trobem el concepte de souvenir en l’obra d’alguns artistes. Des de l’ampolla amb l’Aire de Paris (1939) de Marcel Duchamp, a Barcelona Black & White (1990) de Carlos Pazos, fet amb les figuretes de la Moreneta i en Copito, que seu a la falda de la verge. O dues peces que m’agraden molt i per sorpresa he vist que formaven part de l’exposició. Una és una vella coneguda que havia vist a la col·lecció del MACBA: Postaler (1984) de Perejaume, un expositor de postals on enlloc de postals hi ha miralls, de manera que reprodueix l’entorn on es planta l’expositor. En una sala de museu no llueix gaire, però en mig d’un bosc o en qualsevol altre exterior l’efecte és increíble. Per a mi és una de les millors i més boniques obres de Perejaume. L’altra, quan vaig estar al davant quasi em desmaio d’emoció: sis boles de neu de la sèrie Travelers (2000-06) de Walter Martín i Paloma Muñoz! Les havia vist en foto, però mai l’objecte real. M’hauria encantat emportar-me-les totes de souvenir …

Travelers

[Fotos: Art-port]

Efecte souvenir, fetitxes de viatge, més enllà dels tòpics
al DHUB, Barcelona. Fins el 13 de desembre de 2009