aloha 2016 feliç tiki any nou

Noëlle à Hawaii

Tri-city queen Rita Mathies
at Tiki Gardens - Indian Rocks Beach, Florida
(1962)

Kirsten, Sven A. 

Tiki Pop 

Paris-Köln: Musée du Quai Branly – Taschen, 2014. 

383 p. ISBN: 978-3-8365-4851-9.

Llibre i també catàleg de l'exposició que es va poder veure al Musée du Quai Branly de París, el passat estiu del 2014. L'autor i comissari de l'exposició, Sven A. Kirsten, una eminència sobre el tema, ja havia publicat amb l'editorial Taschen The Book of Tiki (2003). Aquest nou, és una edició amb un format més gran i també, com l'altre, molt il·lustrat. A Tiki Pop s'explica, en versió bilingüe anglès - francès, el naixement, apogeu, declivi i renaixement de la cultura tiki (anava a dir fenomen tiki, però, què carai, això és cultura i així ho demostra el gran treball enciclopèdic de Kirsten). 

Un recorregut que comença des dels punts de vista antropològic (entre les divinitats de culte de la Polinèsia, el Tiki seria una mena de primer home, l'equivalent a l'Adam de la religió cristiana, però esdevingut déu) i històric (de les primeres expedicions d'occidentals al Pacífic buscant terres per descobrir, de l'exili d'artistes bohemis, de les guerres mundials, d'annexions als USA...). De cóm el gust per l'exotisme d'aquelles illes entra amb força a la cultura pop nord-americana dels anys 50', provocant una recreació dels paradisos naturals amb bambú, plantes d'interior i cartró-pedra que van molt més enllà dels originals, per donar lloc a d'altres nous... totalment artificials. Ara penso en el Poble Espanyol de Barcelona, recreacions sempre al límit de la caricatura. Però, el tiki, a més d'alguns parcs temàtics i jardins, es desenvolupa també en arquitectures de clubs (els grans temples!) cocteleries i motels. Moltes arts s'hi troben representades: la pintura, la il·lustració i el disseny gràfic (impressionant tot el referent a grafies i dibuixos per a les cartes de còctels, publicitat d'establiments... cuidant el més mínim detall, des dels rètols lluminosos de l'exterior, a un posagots o una capsa de mistos); l'escultura (normalment talles de fusta de les divinitats); la música (exportant el folklore propi tal qual, o bé, introduint els seus ritmes en d'altres músiques, com al rock'n'roll, l'arrasadora presència d'ukeleles o les ambientacions exòtiques de Les Baxter i Martin Denny).

Però si de recrear un món idíl·lic es tractava, res millor que a les novel·les i, com no, al cinema! Aleshores no és que es ratlli la caricatura, es cau de ple en la paròdia, representada amb una tropa de falses natives made in Hollywood de vergonya aliena, però igualment encantadores: de la més rossa Betty Grable a la més morena Ava Gardner! 

I no s'acaba aquí, en aquest tot sobre el tiki, també hi ha cabuda per la televisió (moltes sèries nord-americanes que no van arribar a Europa), la moda (com la de les camises hawaianes), el mobiliari (festival del bambú i cadires Emmanuelle!), les vaixelles (especialment les típiques mugs decorades amb motius vegetals, de déus, de dones molt lleugeres de roba). 

En menor mesura, però present, també es recull la gran aventura del noruec Thor Heyerdahl a bord del Kon-Tiki, una altra visió completament diferent de com gaudir dels paradisos de la Polinèsia. Ell i la seva tripulació suant la cansalada, mentre els nord-americans benestants preferien, sense sortir del país, seure en còmodes cadires i coixins, veient volcans en erupció de gel sec i l'horitzó del Pacífic pintat en un teló de fons, ballant danses sensuals a cops de maluc, aspirant amb una canya quilomètrica un còctel de rom de dins d'un coco. Quines bones festes!

[Torontoràdio: Isabelle Antena: Noëlle à Hawaii]

[Fotografies: State Archives of Florida, Florida Memory, Taschen]

Chotis Tiki

Cuando llegues a Madrid, chulona mía
voy a hacerte emperatriz de Lavapiés;
y alfombrarte con claveles la Gran Vía,
y a bañarte con vinillo de Jerez ...
//

... Si pensaven que el més exòtic de Madrid era el seu famós chotis (escrit per un mexicà!) o potser els entrepans de calamars a la romana, estan molt equivocats. A la cèntrica plaça de Santa Ana es troba el Mauna Loa, un dels bars hawaians més antics d'Espanya. Diuen que el primer bar hawaià espanyol el va obrir un xinès a Madrid a principis dels 70', exotisme al quadrat. Per les dates, podria ser perfectament aquest, així que durant la meva recent estada a la ciutat va ser de visita obligada, i l'excusa perfecta per reprendre:
//

¡¡¡LA RUTA TIKI!!!

Avui:
Mauna Loa,
Santa Ana, 13, Madrid.

És dijous al vespre i he quedat amb la meva amiga Taina Tarner, que està a Madrid tot l'any, estudiant un màster de filosofia. Em porta de cañas, a visitar la biblioteca de l'Ateneo (obre fins a altes hores de la nit, i és un edifici es-pec-ta-cu-lar, malgrat l'interior faci olor a resclosit), sopem unes rosques farcides de panceta a una taverna de La Latina i després, com trio jo on fer la copa, anem al hawaià.

Mauna Loa vol dir muntanya de foc, i el bar pren aquest nom d'un dels volcans més actius de l'illa de Hawaii. L'aparença del bar vol reproduir la de l'interior d'un volcà: la planta d'accés, al nivell del carrer, seria el cràter i vas baixant fins a tres plantes més, totes subterrànies, estretes i fosques, com excavades dins una muntanya, però com ha de ser: de cartró pedra! Tot el mobiliari és de canya, els coixins i la resta de tapisseria és veu més nova, però el conjunt està força vell i atrotinat, com el sensual vitrall de l'entrada, una mica escardat. Ens quedem a dalt per indicació del cambrer. Hi ha molta, massa, llum. Han tret els tamborets de la barra per aprofitar més espai per taules i, per cert, les màscares làmpada de la barra són rostres de xinesos, homenatge al primer bar tiki espanyol? Però és més curiós encara que tinguin periquitos amb les gàbies obertes, volant lliures de punta a punta de la sala. La música... fatal! Ni rastre de música tiki, surf o com a mínim un socorregut recopilatori dels ultra-lounge! A l'entrar, sonava Eric Clapton, que va donar pas a una tanda de cançons de pop espanyol dels 80'. La carta també demana a crits una renovació. Triem dos cocktails de coco sense alcohol. Els cambrers, van per feina i són simpàtics i correctes, vesteixen pantaló negre de tergal i camises tiki florejades.

Tapa Tiki

Sonen els Gabinete Caligari, molt castissos ells, quan porten els cocktails, servits en les seves autèntiques tiki-mugs, palles kilomètriques i acompanyament de blat de moro i cacauets, que és quelcom tiki-habitual. Però a més, com estem a Madrid, no podia faltar la tapa: olives, patates xips i dos sandvitxos de pernil! El cocktail està molt bó, i us ho diu un addicte al coco (al coco fresc, a l'arròs blanc amb coco torrat, als pastissos amb coco, als panellets de coco, al torró de coco, a l'actimel de coco, a l'activia amb muesli i coco, al gelat de coco, al xampú i el gel de coco, a les espelmes i l'aigua de planxar amb perfum de coco, i ara també, per gentilesa de l'Abutrí, a la colònia de coco!).
Un viatge fins als lavabos (a la tercera planta subterrània, no estan decorats tiki i eren força nets) em permet veure millor la resta d'espais: més foscos que a dalt, racons íntims per les parelles, peixeres a les parets, canya, fusta, pedra i alguna planta artificial. Hi ha força gent jove, diria que molts estudiants (seran encara els dijous per la nit, les nits dels estudiants?). Escurem els cockctails i marxem a caminar una mica més per Madrid, aprofitant que al sortir del volcà no fa massa fred i cal fer baixar les rosques de panceta!
Per anar acabant, com sempre a la Ruta Tiki, hem consultat el rànquing de la nostra guia de referència, la michelin tiki a nivell internacional: Humuhumu's Critiki, que han estat, crec jo, molt generosos, donant un 7 al Mauna Loa.

I per últim, dues recomanacions. La primera és musical: el festival Surforama presenta un cartell altament tiki, amb Nockie Edwards, llegendari guitarrista dels no menys llegendaris The Ventures, com a cap de cartell, i grups com The Montesas, Tiki Phantoms o Martini Surfers entre d'altres. Del 3 al 5 de març a la sala Wah Wah de València.

La segona recomanació és un gadget tiki (per gentilesa de J. i T. , regal del passat Nadal) i que no pot faltar a cap congelador de del seu moble bar de canyes i tamborets tapissats amb estampats de pell de zebra o lleopard: el Fred Stone Cold, uns originals motlles per fer glaçons amb la forma dels moài de l'Illa de Pasqua! Xin-xin!

[Fotos per gentilesa de The Book of Tiki, Taina Turner, Salir.com, Humuhumu's Critiki i Fred & Friends]

[TorontoTV: The Ventures: Hawaii 5-0]

Los coronas tiki-mex

Dr. Alderete
International Tiki
Portada per a la revista Tiki News # 18USA, 2002

Familia marciana i Monstruos
Il·lustracions per a la portada del suplement Gente Chiquita del diari Reforma
i per a la revista de literatura infantil Vagon Literario, Mèxic.

L’estiu passat, em vaig emportar de souvenir d’una fugaç visita a Madrid El baile final… de los locos y los cuerdos, l’últim LP de Los Coronas, un grup de surf instrumental que poques onades deuen veure des del seu local d’assaig, però que són tan contundents i potents com si de la costa californiana vinguessin. Ara, arriba a les botigues l’edició mexicana del mateix disc, en CD i properament en espectacular vinil. Inclou dues cançons més (atenció a Flamenco, poderosa setentera, es pot sentir al seu myspace) i aquesta vegada té una portada ben tiki, signada per l’artista mexicà Dr. Alderete.

Los Coronas surfejant per Madrid

[© Totes les imatges: web oficial de Jorge Alderete]

+ Los Coronas: web oficial i MySpace

[Torontoradio: Los Coronas: Libertwango]

Aloha Kauai!

La ruta pels tres bars polinesis de Barcelona arriba a la seva fi amb l’ALOHA, l’últim que quedava per visitar. Uns dies abans però, vaig tenir l'oportunitat de parlar amb L. i D. a la tornada de les seves vacances per Hawai. A Kauai, l’illa on van estar (i on es roden les pel·lícules de la saga Jurasik Park), asseguren que els bars acostumen a ser més aviat de mobiliari d’estil colonial, poc o res a veure amb els nostres decorats sobrecarregats de bambú i fonts de cartró-pedra. Expliquen que els paisatges naturals són impressionants, amb una gran varietat d’arbres, plantes i flors, poblats per ocells exòtics i extranyíssims que ornitòlegs de tot el món ansien fotografiar. Plou molt i així s’enten que tot estigui tan verd. A les platges, no era la temporada de surf, però les onades eren prou fortes i traïdores com per xuclar i rebotir violentament contra la sorra al més despistat que volguès jugar a saltar-les… amb un efecte final humiliant de croqueta arrebossada, capaç de fer arribar la sorra fins a les parts més íntimes a l’interior dels banyadors! Mort d’enveja per les aventures de L. i D. a Kauai, em queda el consol de la beguda al refugi dels paradisos artificials de la ciutat de Barcelona, a milers de kilòmetres de Hawai, a LA RUTA TIKI! Avui:

ALOHA
C/ Provença, 159, Barcelona.

Aloha és la salutació hawaïana de cortesia que equival al nostre hola i adéu, significa també amor i afecte. Diuen però, que vol dir molt més, alguna cosa així com una manera amable, alegre i espiritual de viure. Segons City in space, ALOHA Polinesian Bar va obrir el 1976. Obra dels arquitectes Antonio Romero i Jaime Pomares, dels que - per variar - tampoc no he trobat més informació sobre ells. Dels tres bars de Barcelona, aquest és el més gran. Llàstima que, sense està degradat, ni molt menys, no estigui més ben cuidat. Tot, des de la porta al més mínim detall de la tapisseria, fa pensar en el què devia ser i no s’ha mantingut… Al carrer, sota un espectacular rètol de lletres grogues, dóna la benvinguda una enorme vitrina amb branques d’arbre i nius de rajola a la paret, residència d’una poblada família de periquitos (oye, que estos pájaros son de allí… de la tienda, vàrem sentir dir a un noi tope quinqui al sortir…), més un petit estany, força sec, per a unes quantes tortugues (també de la tienda).

Només entrar, l’atenció passa de llarg sobre una màquina dispensadora de festucs, la diana per llançar-hi dards i els primers raconets íntims de seients de vimet Emmanuelle… per aturar-se en l’espectacular barra de bambú que simula una enorme canoa. Dins la canoa-barra, ben disposades estan les ampolles des sucs de fruita, rons i altres licors i alcohols… al costat, les gerres tiki autèntiques, que també s’exposen amb el seu preu en una petita vitrina, per si les vols comprar de souvenir. La bona impressió s’atura, però, al final de la barra… perquè, horror! una pantalla XLL de televisió té sintonitzat un canal amb el partit de lliga de futbol del dissabte per la nit… Creuant un petit pont, la resta del bar és inmens, dividit en petits reservats de canya. Ens seïem en un d’ells i ens atèn un cambrer. Vesteix pantaló negre i polo també negre, però tirant a ala de mosca. Altres cambrers que passen pel costat veig que sí porten la típica camisa amb estampats de palmeres, ell no i, a més, no és gaire simpàtic, sí correcte i educat, però sembla una mica cansat, quasi ni ens mira mentre ens parla i li costa fer recomanacions quan preguntem pels continguts dels exòtics cocktails que il·lustren unes cartes que demanen a crits ser renovades. Finalment, triem: un Banban, un Ponche del caballero, un Capricho, un Balali i tot un clàssic de les barres tiki, un Mai Tai. Arriben en les seves tasses tiki, envoltats de fum pel gel sec. Eren força bons, suaus, molt refrescants i gens aigüalits. Per picar, crispetes i cotnes de porc cruixentes , cruixentes!

Aquesta vegada, hi ha fotiki dels cocktails. Gentilesa de J.

Una excursió fins els lavabos (no decorats i francament bruts) per veure bé tots els espais, la majoria racons per a petits grups, sempre amb poca llum. Són quasi les dues de la matinada i està força ple. Al fons hi ha un parell de taules de billar. A les parets, veig alguns quadres a l’estil de les pintures de Gauguin, sort que no hi ha gaire llum i passen desapercebuts.

La música va fallar estrepitosament. Vàrem entrar al ritme d’ I got the power de Technotronic i va continuar amb l’ Ice Ice baby de Vanilla Ice… per no deixar de fer memorabilia del house i el dance que més va sonar a les radiofórmules i discoteques de principis dels noranta. A l’ALHOA, ni rastre de les músiques amb esperit tiki: rock, oukeleles, lounge, surf…. És una llàstima que aquesta música només estigui present per a festes hawaïanes puntuals que hi organitzen molt de tant en tant. Així, a part de programes de ràdio especialitzats (per exemple, el fantàstic Melodias pizarras) només es pot escoltar a festivals tikis de pedigrí , normalment a les platges de tot el món durant alguna nit d’estiu...

© Foto: Elvis Presley
a Blue Hawaii (Norman Taurog, 1961)

I per acabar, com sempre, la seva puntuació segons el ranking a Humuhumu’s critiki: un 4,5 pelat!

Fotos: City in space i Humuhumu’s critiki
Video YouTube: Elvis Presley: Blue Hawaii

Tela Tiki

Palmeres, flors, bambú, ocells del paradís i flamencs, taules de surf i ukuleles…
tots els estampats tiki que puguin imaginar els trobaran a:
Barkcloth Hawaii Fabric Shop
Fine Hawaiian Fabrics For Your Home & Body

Juan Duyos al seu taller del carrer Hortaleza de Madrid
[Foto: © Samuel Sánchez per a El País]

(Observin que, entre els dibuixos i les mostres de teles tiki, al cim de les taules de treball, un dels petits animals de paper que es poden veure és un esquirol).

El suplement Babelia dels dissabtes a El País té, des de fa ja un temps, una mini secció que normalment m’agrada molt. És diu El ricón i cada setmana porta el retrat d’un personatge de la cultura, d'aqui i d’arreu del món, i sempre a l'estudi, taller, menjador de casa... al seu lloc de treball habitual. Han passat músics, pintors, arquitectes, escriptors, dibuixants, directors de cinema i teatre… Només apareix una foto - grossa, quasi a tota pàgina - i un text breu amb el perfil del personatge en qüestió, s'expliquen els seus darrers projectes i algun detall més sobre el lloc on crea, a part del que es pugui veure a la foto.

No sempre conec el personatge, com va ser el cas de Juan Duyos. Un dissabte, el dissenyador de moda va ser el protagonista d’aquesta secció, amb el titular: Entre organzas y algodones hawaianos. Explicava Duyos que per dissenyar la col·lecció de roba de la temporada de primavera-estiu del 2010, es va inspirar en la cultura tiki. Que va ser per casualitat, quan un dia passejant per Nova York va veure en una botiga vintage algunes peces de roba d’estampats hawaians. La periodista que el visita al taller diu que el resultat final té un to irònic que sol acompanyar l’esperit de les col·leccions d'aquest modisto.

Col·lecció Tiki
[Fotos: ©Tomy Pelluz
per a Vogue]

[Video: U900, Japanese Ukulele Duo vist a Misako Mimoko, via Pepa]

Kahala

Després d’uns dies fora, quan aquest matí he obert la bústia, entre una cascada de cartes de bancs, rebuts i de papers de propaganda que han caigut a terra, hi havia aquestes dues fantàstiques postals que L. i D. m’envien des de Hawaii! Quina estupenda sorpresa! Abans no tingui l’ocasió de fer-ho personalment, deixi’m dir-lis des d’aquí: M A H A L O!

United Airlines / LeisTravel Poster, c.1930's i Erickson Kerne Bamboo Bar & Grill
[©IslandArtStore]

Les dues postals m’han encantat i tindran un lloc d’honor al racó tiki de casa.

No se m’acut millor manera de reprendre ¡¡¡¡LA RUTA TIKI!!!! amb una nova entrega, perquè, justament abans de marxar de Barcelona, vaig visitar un altre dels paradissos polinisessis de cartropedra que conserva la ciutat. Avui:

KAHALA
Avda. Diagonal, 537
de Barcelona
Web

Kahala és el nom d’un districte de classe alta de la ciutat de Honolulu, Hawaii. Format per barris de cases luxoses i per dos dels centres turístics de més alt standing a l’illa, els impressionants Waialae Country Club i The Kahala Hotel & Resort.

Kahala, el tiki-bar de Barcelona, es va inaugurar l’any 1971 i actualment és el més antic d’Espanya en actiu. L’aquitecte interiorista va ser Joaquim Carreres i, com amb el cas d’Esquinasi, l’arquitecte autor del Kahiki, ni rastre de més dades sobre ells. Segons aquestes i altres fonts a City in Space, la porta original era més espectacular, però aquesta d'ara conserva la forma corba i les dues màscares de fusta, més la vidriera amb els marcs de canya, és també molt bonica. L’entrada, amb el so gravat de cants d’ocells, simula un temple semicircular a base de rajola i pedra, plantes naturals (una mica músties… serà la calor de l’agost) i una bassa que es creua passant sobre un pont, que condueix al passadís d’accés, amb dos aquaris a les parets.

De la sala, gran i espaiosa, destaca primer la barra, molt llarga, i la compartimentació del local en espais esglaonats i emmmarcats per canya, que fan més íntima la distribució taules, sofàs, cadires i tamborets. La decoració i el mobiliari és ric en fusta i canya, dibuixos, relleus i talles de màscares i figures de déus tiki, més aquaris a l’interior i tot - com ha de ser - sota una llum tènue. Em va agradar molt també el terra de dibuixos de peixos. Els lavabos estan bé, de rajola marron fosc i força nets, però no tenen cap decoració tiki, el dispensador del sabó amb forma de curculla no val...
Visitem el Kahala un dissabte per la nit, sobre un quart de dotze. Entrem quan està mig ple i marxarem quan està ple del tot, amb tres grupets fent cua a fora ! El públic és força variat: la gent més jove que comença la nit de festa i la gent més gran que busca un lloc tranquil on poder parlar i fer una copa abans d’anar al llit.

Un cambrer - camisa de palmeres i pantaló negre- ens porta a la taula i ens deixa les cartes de cocktails. La carta és àmplia i a més bonica, amb la la silueta i el dibuix d’una màscara a les cobertes. Molt il·lustrada, classifica les begudes per combinats sense alcohol, amb alcohol (per tipus: ron, whisky…), afrodisiaques i cocktails clàssics. Poc explica dels ingredients, més que si és dolç o sec i quin alcohol porta, però sí que acompanya alguns noms amb la llegenda típica com ara “El alma de los dioses resucitará de tu interior con este cocktail…” que aquesta vegada m’estalviaré de reproduir... Demanem: un Coco-loco (ja va camí de ser un clàssic de la ruta), un Coco-Head (el coco al poder!), un Lujuria desenfrenada i un Escorpión (doble), aquest últim per a D., el més jove del grup, navegant càntabre i convidat d’excepció dels seus oncles, aquesta nit disposat a provar noves tiki-sensacions. El sector coco repeteix tassa (tiki mug) amb forma de coco. Els dos afrodisiacs… reben una presentació espectacular: la Lujuria desenfrenada ve en una tassa allargada tipus moai, envoltada de fum, l’Escorpión (doble) en un bol (tiki bowl) de quatre puntes amb foc flamejant a cadascuna i, al mig del bol, l’escultura d’una hawaiiana que a mida que D. vagi bebent, anirà deixant veure els pits (las berzas en diu D.). Trobem que els combinats porten massa gel, però tenim tanta calor i són tan bons i refrescants que no donarem massa temps a aigualir-los! D’acompanyament ens porten blat de moro cruixent i crispetes un pèl toves, però bé.

En quant a la música… quan entrem sona salsa, passa al reggaeton i d’aqui a… Raffaella Carrá! Que sempre fa festa i un se l’estima des de que s’empassava els especials del desaparegut Valerio Lazarov, però poc té de tiki la italiana. La cosa canvia cap a Pitbull (això m’ho apunta D. que està més al cas) i segueix en la mateixa línia, intercal·lant el Summercat de Billie the vision & the dancers… el hit de l’estiu per a que tothom tararegi el tonight, tonight... En resum: fatal (i van dos bars). Suposo que l’exotisme i les ganes per oferir coses diferents acaba en la decoració del local i les begudes. Més seria arriscar massa i perdre clientela. Per a qui tingui interès, el passat 12 d’agost a l’excel·lent programa El Sótano de Radio 3, dirigit i presentat per Diego Rodríguez de Juan, es va fer un especial dedicat a Hawaii. Una petita mostra de l’autèntica i variada música tiki, i es pot tornar a escoltar aqui .

Per acabar, aqui tenen la valoració del Kahala segons els lectors d’ Humuhumu’s critiki, la gran guia a internet de bars tiki d’arreu del món.

[Documentació i fotos: City in Space, Humuhumu’s critiki, Kahala Barcelona i Wikipedia]

Kahiki

Sangri-La- California-Polynesia
[Foto a: Kirsten, Sven A. The book of Tiki.
Köln: Taschen, 2003. ISBN: 3-8228-2433-X]

Illes del Pacífic… platjes verges d’aigües cristal·lines... fons marins de vistosos corals i peixos multicolor… boscos salvatges d’altes palmeres entre la frondosa vegetació… espectaculars salts d’aigua des de penyasegats de vertigen… volcans amenacen bufant fum i escupint petits trossos de lava… acollidors poblats de cabanes de bambú i palla... natius que reben amb collars de flors als forasters ... dansen quasi nus davant l’escultura del gran déu Tiki... entrada la nit, comença un rite voodoo…
Anem rumb als Mars de Sud, però sense sortir de la ciutat…

Benvinguts a:

¡¡¡¡LA RUTA TIKI!!!!
paradissos de cartró pedra

AVUI:

Kahiki
Gran Via de las Corts Catalanes, 58.
Barcelona.
Horari: De 18:30 a 3:00;
divendres i dissabtes de 18:30 a 4:30.

Preu de les copes: de 4 a 7 €.

Kahikí és l'antic nom amb el que es coneixia l'illa de Tahití. Aquest bar està obert des del 1977. L’interiorisme original el va fer l’arquitecte Esquinasi (ni rastre de més dades sobre ell) i és el més modest dels tres bars polinesis que queden actualment a Barcelona*. Té un ambient intimista, de raconets i poca llum, petits reservats mig oberts i un estret però ampli altell. Molta canya, des de la porta d’entrada al fons d’un local que no té cap finestra, com si de l’interior d’una gruta natural es tractés. A una banda, la paret està decorada amb pintures sobre fons de canya i vímet. A l’altra banda, la paret és de rajoles de ceràmica verdes, amb màscares d’alguns deus tikis penjades. Els lavabos estan nets, són de rajoles, waters i piques blanques i, per tant, no segueixen la decoració de la sala.

La nostra visita és un dissabte, força aviat, sobre dos quarts de deu del vespre. L’atzar ha volgut que una hora abans, de compres pel centre hem trobat una parella amiga i encantadora (L. i D., aloha!), que justament d’aquí a uns dies estaran de vacances ni més ni menys que a Hawai! Quina casualitat, serà cosa dels deus tikis? Decidim anar tots cap al Kahiki.

Demanem dos Bucaneros (La intrepidez y el arrojo unidos a la inconsciencia de la juventud se encuentran en esta bebida aventurera), un Coco Loco (El frenesí de una mezcla de rones y leche de coco), una Perla del vicio (El candor de la belleza contra la satisfacción del pecado. Una lucha que muere al llegar a sus labios. ¡Salud con perla!) i una cervessa . Els cambrers, tots són homes i porten la camisa d’estampat hawaià i pantaló llarg negre. Dos són granadets, més tard arriben dos de més joves, els dissabtes deuen treballar força perquè no és massa tard i va entrant gent, parelles joves majoritàriment. El cambrer que ens atén és dels més grans, molt amable. Explica els ingredients dels cocktails pels què preguntem amb un to de ritual monòton. Ell mateix els prepara darrera de la barra de canyes i els serveix en les imprescindibles tasses tiki: forma de coco pels bucaneros i coco loco, forma de dona amb els pits al descobert per la perla del vicio. Els beurem amb canyes de plàstic extra llargues i estan molt bons, suaus i refrescants. També ens posen els típics bols d’acompanyament, amb blat de moro i peixets de galeta salada, tot està ben cruixent. Pel que fa a la música… fatal. Sembla que hagin posat un d’aquells discos de “les 100 millors cançons del pop i del rock”… sona tot com massa impersonal... i res de ritmes hawaians, tiki, lounge, surf, ritmes calents o aires vintage. Potser la cosa canvïa més entrada la nit. De tot el que sento, només m’agrada el Sex machine de James Brown... mentre parlem, la mar de tranquils, en un ambient agradable, distès i relaxat… vaig seguint per dins el parapa- pa -pa –pá: gueroppa-pirulé!

I per acabar, aqui tenen un enllaç a la valoració (sobre 10) del Kahiki segons els lectors d’ Humuhumu’s critiki, una exhaustiva guia a internet de bars tiki d’arreu del món.

*Fotos i documentació: City in Space