José Manuel Egea
Hombre-Lobo
José Manuel Egea, un gigante de 25
años con un trastorno del espectro autista. Egea solo pinta hombres
lobo (“teen Wolf”, suele decir con su vozarrón) o al superhéroe
Hulk, o una curiosa síntesis de ambos. Le obsesionan desde los cinco
años. En casa, al artista lo suelen dejar en cueros porque en cuanto
puede se rasga la ropa por la mitad, como si quisiera sacar la
criatura que lleva dentro. Todos sus jerséis llevan un remiendo. Ese
corte impulsivo también lo practica en sus obras, una vez
terminadas, confiriéndoles una misteriosa composición a tajos.
Nadie sabe por qué.*
*Abril, Guillermo. El
arte de los olvidados.
A: El País Semanal (12/11/2013).
Mundo extreme. Artistes de
l'associació Debajo del
Sombrero a La Casa Encendida de Madrid, fins al 12 de gener de
2014.
José Manuel Egea
Hombre-Lobo
Entre les obres -
dibuixos, escultures i vídeos - dels vint-i-sis artistes amb
discapacitat intel·lectual que formen part de l'exposició, s'hi
troben un parell d'homes llop d'Egea sobre paper i un tercer que és
una escultura de metall i fils. Bolígraf i retolador en mà, ratlla
i guixa fotos de caps que treu de revistes, fort, de vegades fins a
deixar el paper corbat, fi, foradat o estripat, en la seva obsessió
de convertir (o potser ocultar) el monstre. En l'escultura, el
mateix que fa amb el boli ho reprodueix amb un garbuix de fils que
omple la carcassa de metall. El resultat encara fa més por que els
dibuixos.
Veient aquesta exposició,
penso en aquells artistes que han buscat o busquen desinhibir-se
totalment dels filtres de la raó per expressar-se, ja sigui per
vies naturals o artificials. En l'art outsider o brut no és una
intenció, ve de sèrie. La puresa flueix d'una manera desconcertant
que trasbalsa als espectadors, els que, en principi, creiem dominar el
cervell. A excepció dels dibuixos d'un nen (i tampoc m'acaba
d'agradar la comparació) no trobo res semblant, impossible arribar a
aquests extrems.
[Fotos: Debajo del
Sombrero]
2 comentaris:
Raó i art no van gaire lligats de la mà, oi? Fins i tot en els casos més aparents de racionalitat hi ha un excés de raó que no deixa de ser això: un excés, un més enllà.
Doncs no hi havia pensat, Enric, però estic d'acord amb tu, és un altre extrem!
Publica un comentari a l'entrada