Mercè,
collage.
[Et
portaré a l'infern, 2011]
“Joan: Tots aquests dies he treballat
en l'acabament de Colometa. Ara l'agafaré des del començament
mirant bé tot el que em dius i arreglant coses que s'han d'arreglar
i només puc veure jo. Per exemple, tot el que diu Quimet del dimoni
ha de ser més bonic. L'ha de comparar, pels colors, amb una mosca
vironera, que són negres amb reflexes blaus i vermells, perque al
final, l'adroguer i Colometa caçan una rata i la rata, esventrada,
té tres mosques vironeres al damunt: negres, amb reflexes baus i
vermells. Tinc un mes de temps. El termini d'admisió acaba el 31
d'octubre. El jurat del premi Sant Jordi és un jurat institucional.
Jordi Rubió president
Agustí Calvet (Gaziel)
Martínez Ferrando
Joan Pons
Josep Pla
Joan Petit
Joan Fuster secretari
Fer la qurantena, Vol dir que, després
d'haver tingut una criatura, un marit i muller han de fer bondat
quaranta dies perque la matriu encara esta oberta. I perque diuen que
són els dies que la Mare de Déu va trigar a poder fer no sé que...
En fi, com que em començo a posar nerviosa, he de procurar prendre
molta meprolette i dormir com un soc. Només així la Colometa podra
volar enlaire.
Me'n vaig a comprar-me dinar. Són les dotze i potser no hi seré a temps. Adéu.
Me'n vaig a comprar-me dinar. Són les dotze i potser no hi seré a temps. Adéu.
Mercè [signatura manuscrita]
no he posat ni accents ni he
corregit faltes de màquina, ja te'n faràs càrrec [afegit
manuscrit]
Carta no datada, probablement escrita
entre setembre i principis d'octubre de 1960, que Mercè Rodoreda
envia a Joan Prat [també conegut com Armand Obiols] anunciant-li
els darrers retocs de Colometa, abans d'enviar-la al Premi Sant
Jordi”.*
*Nadal, Marta. De foc i de seda.
Àlbum biogràfic de Mercè Rodoreda.
Barcelona: Edicions 62,
Fundació Mercè Rodoreda,
Institut d'Estudis Catalans, 2000.
ISBN:
84-297-4771-0. Pàg. 159.
Colometa no va guanyar el premi Sant Jordi. Crec que hi ha alguna carta, també adreçada a Obiols, deixant testimoni de l'enrabiada que va agafar (que riu-te'n de les cartes de Thomas Bernhard a Siegfried Unseld). Era una dona de caràcter fort, la Rodoreda. Però La Plaça del Diamant es va publicar i amb el temps va arribar a ser la seva obra més popular i reconeguda arreu.
[Et portaré a l'infern, 2011]
Durant els actes de
la Diada de Catalunya d'aquest 2012, dins la part d'espectacle que
dirigia Joan Ollé, Sílvia Munt va llegir un fragment de La plaça
del Diamant i el grup Las migas van cantar la cançó de Ramon
Muntaner per a la banda sonora de l'adaptació al cinema, commemorant
així els 50 anys de la publicació de la novel·la, el març de 1962, pel Club Editor. És difícil per a molts no pensar en Sílvia Munt
per posar cara a la Colometa, la Natàlia de la pel·lícula, i també
sèrie de televisió (les dues del 1982), de Francesc Betriu. I això que n'ha
tingut més de cares després. En una adaptació pel teatre, el 2004 al Teatre Borràs, el mateix Ollé va repartir les tres edats de la Natàlia
(jove, mitjana edat i vella) en Mercè Pons, Rosa Renom i Montserrat
Carulla (La Carulla), en un muntatge sobri, tres monòlegs que
s'anaven entrellaçant, amb música de Pascal Comelade i com a única
escenografia tres bancs, una escala dibuixada sobre un mur i una tira
de bombetes de colors. Una altra va ser la de Sílvia Bel, també pel
teatre, una gran producció al Teatre Nacional de Catalunya dirigida
per Toni Casares, la temporada 2007-2008 i dins les celebracions del
centenari del naixement de la Rodoreda (1908-2008). I, finalment,
potser la més exòtica, va ser la Colometa americana: Jessica Lange,
en un solo més aprop de l'adaptació d'Ollé, al Catalan Days de
l'Institut Ramon Llull, un festival de cultura catalana celebrat a
Nova York el 2009, i el mateix any ho va portar a Barcelona al Teatre
Romea.
La Colometa ha volat molt enlaire, cinquanta anys porta
volant, i el que li queda.
[Torontoràdio: Maria del Mar Bonet:
Mercè]
2 comentaris:
La Rodoreda és una peça clau dins la literatura catalana. La seva prosa és entre la mitja dotzena que sobresurten entre molta i molta prosa insubstancial.
Suposo que és inevitable el que dius, associar la Colometa a la Sílvia Munt: és important el tremp dramàtic que li va donar.
No t'he comentat mai res sobre els teus collages. Deixa'm com a mínim que et digui que els trobo molt interessants, sobretot com a reflexió sobre la cultura popular i el punt de contacte que estableixes amb qui té un univers referencial semblant. "Escuela de sirenes", per exemple, em toca especialment la fibra perquè existeix un entramat emocional personal amb un món cultural que sense haver-lo viscut directament forma part del nostre imaginari. No et passa a tu, per exemple, amb el cinema americà dels anys 40 i 50?
De la Rodoreda m'agrada molt la bèstia que porta dins... la seva prosa, la trobo molt forta, i tot entre les flors del jardí o els coloms al terrat... un embolcall poètic i per sota molta amargor i crueltat. Era dura, qui si no pot començar una novel·la, Aloma, dient "L'amor em fa fàstic..."
La Sílvia Munt va fer el paper de la seva carrera! I la veritat és que trobo que tots estaven molt bé en aquella sèrie, com en Lluís Homar de Quimet, sempre que el veig a altres pel·lícules o al teatre, penso: l'ulls de mico!
Gràcies pel que em dius dels collages! M'interessa molt la cultura popular, el Pop. I sí que repesco de l'imaganari propi referències al cine dels 40 i els 50. És curiós perquè amb Escola de Sirenes vaig treballar només amb el record que tenia de la pel·lícula (associat a aquelles tardes de l'infantesa veient pel·lícules d'aquella època per la tele, i els avis explicant qui eren aquells actors, amb la traducció literal dels noms...). Quan la vaig tornar a veure ara, em va decebre el guió (quina tonteria d'història!) però gens, tot al contrari, l'estètica i sobre tot la música de Xavier Cugat. Era el que havia deixat pòsit. Celebro que tu hi trobis el teu lligam personal.
Publica un comentari a l'entrada