M'agrada l'anunci de
Lana del Rey per a H&M (la cadena de botigues de roba per a
Humans i Marcians, que diu el nebot d'un amic meu), tan la versió (via
Penguin Prison
remix) que en fa del Blue Velvet
de Bobby Vinton com l'ambientació del vídeo-clip que còpia (o ret homenatge, pren
inspiració...) els mons onírics i inquietants de les pel·lícules de David
Lynch, començant és clar per Blue Velvet
(1986), on Dorothy (Isabella Rossellini), cantava davant un micro molt semblant, submisa i tremolosa, la mateixa cançó, la preferida del seu castigador Frank (Dennis
Hopper), que es quedava sense respiració de l'excitació... o de
sentir-la destrossar el clàssic de Vinton. Lana entona millor, però
sempre preferiré la
Rossellini.
Lana del Rey Blue Velvet
Realment, el que més m'ha agradat és el breu moment d'humor al final del vídeo-clip: molt lynchià tot, però el nan que hi apareix no anuncia que estem en mig de cap somni o d'un malson arrencant-se a ballar mentre fa espetegar els dits al ritme de la música... No, perquè, com deia Tito (Peter Dinklage) a Living in Oblivion: Coneixes algú que hagi somniat amb nans? El nan de l'anunci, apareix i marxa enfurismat després de desendollar el tocadiscos. I s'acabat la tonteria!
Living in Oblivion (Vivir rodando. Tom DiCillo, 1995)
[Foto: Web de Lana del Rey]
[Torontoràdio: Bobby Vinton: Blue Velvet]
5 comentaris:
David Lynch és molt gran; Peter Dinklage també.
Ni els nans somien amb nans!" Apostilla.
Lo que yo os diga. Este invierno, jersey de "Lana"...
El de la Lana té gràcia; la Rossellini té més glamour (per cert, t'has fixat en el canvi d'escenari i de vestit?). Si he de triar em quedo amb Bobby Vinton... i els llavis de la Lana.
Lana sube, lana baja... ¿Qué es?: Lynch pasado por la tricotosa.
No, ahora en serio, qué chulos los anuncios.
Jordi, ho compartim, per a mi Lynch és el més gran. Estaría bé que fes una pel·lícula amb Dinklage, amb seqüències de somni és clar!
Samdimanche, ja tens reclam per a nous cursos a la merceria: Lana del Rey patrocina el taller...
Enric, jo també trio l'original de Vinton, i entre elles dues, res, la Rossellini per golejada. Tant la cançó com la senyora Rossellini trobo que envelleixen molt bé. La Lana, ja ho veurem!
Insonrible, s'ha d'apuntar ara mateix als tallers de Samedimanche, ja veu que estan a la última, el segle XIX només el deixa per la literaturaa !
Publica un comentari a l'entrada