Jackson Pollock
Sense títol
(ca. 1949)
Per primera vegada tenim a Paris un
conjunt d'obres de Jackson Pollock, un dels representants més
prestigiosos de l'aventura pictórica americana actual. M'agradaria
llençar una bomba com aquesta en el món artístic parisenc, massa
segur d'una garantia de tranquil·litat absoluta: no s'ha dit la
última paraula.
(...)
(...)
Penso que, pel que fa a experiències
sinceres i profundes de la no figuració, Amèrica ha gaudit d'un
clima especialment propici, gràcies a un punt de partida de zero –
aliè a qualsevol proposició carrinclona i a altres plagis ben
actuals prou coneguts en els nostres històrics i tradicionals caus
d'escurçons -, a un comportament molt lliure davant aquesta no
figuració, fora de tot sectarisme insuportable i de qualsevol
purisme que no ve al cas.
Des de "She-Wolf" del Museum of
Modern Art de Nova York del 1943 fins a les darreres obres en blanc i
negre, Jackson Pollock ha conquerit un lloc d'absolut primer ordre
dins la gran aventura pictòrica actual, que demana personalitats a
l'altura de la nostra època fantàstica i apassionant que la
testimoniïn amb prou força, i que exigeix també que l'artista
sigui capaç de transmetre el seu missatge personal, que només val
si domina i supera els límits necessaris de les col·lectivitats a
les quals es dirigeix.*
* Fragments del text de Michel Tapié
(sense pèls a la llengua i fent amics!):
Jackson Pollock entre
nosaltres, escrit el 1952 arrel d'una exposició de Jackson Pollock a
París.
A: Sota la bomba: el jazz de la guerra
d'imatges transatlàntica: 1946-1956.
Barcelona - Madrid:
MACBA-MNCARS, 2007.
ISBN: 978-84-89771-46-8.
P. 528-530
Explosió! El llegat de Jackson
Pollock és una exposició molt interessant sobre un moment de
ruptura important en la Història de l'Art: la irrupció de nous
llenguatges (via l'action painting, el happening i la
performance) que, assimilant el camí més radical obert per
un altre llegat, el
de Duchamp,
van donar un pas més, aportant, entorn als anys 50', un art
nou, amb un discurs generalment violent, en bona part conseqüència de la ràbia
acumulada i l'escepticisme resultant dels desastres de la Segona Guerrra Mundial. A més,
significà un canvi geogràfic a on situar l'avantguarda artística
(Nova York prenia el relleu de Paris), i un pas cap al naixement de
l'art conceptual. L'exposició mostra com aquell moment va influir
decisivament en artistes d'arreu del món, i com l'ombra
dels pioners es prolonga fins a finals del segle XX.
Niki de Saint Phalle
Tableau tir
(1961)
A través de les seves pintures a base
d'esquitxades, un pot arribar a intuir la violència del gest de
Jackson Pollock treballant, al ritme del jazz, amb la tela sota els peus; en les
Antropometries d'Yves Klein veure-hi la sexualitat (ell deia
que còsmica?) del moviment dels cossos arrebossats de pintura blava;
o l'agressivitat de les primeres pintures de Niki de Saint Phalle
quan disparava amb una escopeta a uns globus amb pintura sobre les
teles (i què diferents a les seves nines multicolor de després!).
Aquella explosió contra la pintura tradicional va utilitzar per
pintar de tot i tot el cos, molt poc o gens el pinzell, i les obres
mantenen intacta la força amb que van ser creades. Igual que el
llegat posterior, dels pintors o dels que van tirar més per la
perfomance i el happening. Ens en podem fer una idea
de cóm treballaven a través de fotografies i vídeos, i també de
restes de les obres, o una part, perquè l'obra total comprenia també
l'acció, impossible de reproduir al museu, com, per exemple,
Passatge, ara només
una filera de parets de paper d'embalar foradades que la va
travessar l'artista Saburo Murakami, del grup de performers Gutai,
allà pel 1956. Fins i tot hi va haver artistes pioners en delegar
l'acció a les màquines, i és una llàstima que no engeguin la de
Jean Tinguely que s'hi exposa, allà morta amb el darrer gargot
automàtic que va fer quan estava en funcionament... Ben bé que hi podria posar: Museu =
Cementiri.
+ Explosió! El llegat de Jackson
Pollock. A la Fundació
Joan Miró de Barcelona, fins al 24 de febrer de 2013.
Per espolsar-se tant cadàver resultant
d'aquelles explosions, cal passar per l'Espai 13 de la mateixa Fundació Joan Miró i
veure quelcom d'art viu. Dintre del cicle Perplexitat,
és el torn de Jordi Mitjà, amb Monument. Lladres de filferro (2012), una obra que, de fet, segueix la senda d'aquell art d'acció del passat no tant llunyà d'Explosió!, ja que presenta
una instal·lació amb escultures sobre les que, allà mateix,
l'artista anirà treballant mentre duri l'exposició.
D'altra banda, aprofitant que per a Monument.
Lladres de filferro Jordi Mitjà pren com a punt de partida un
exemple d'art marginal, el recentment enderrocat parc de Can
Sis Rals d'Argelaguer a la Garrotxa (també conegut com el parc
de les cabanes o el laberint d'Argelaguer, obra de Josep- Tarzan- Pijiula), fem aquí ressò d'una notícia vista al bloc El
hombre jazmín: l'aparició del nou número de Bric-à-Brac,
revista española sobre arte outsider, que precisament
dedica un especial a arquitectura i entorns outsiders.
[Torontoràdio: Lionel Hampton: Jack
The Bellboy]
2 comentaris:
"L'exposició mostra com aquell moment va influir decisivament en artistes d'arreu del món, i com l'ombra dels pioners es prolonga fins a finals del segle XX."
Aquest és l'art que m'agrada (volia dir "això és art" però m'he reprimit); el que permet llegir l'obra endavant i enrere sense perdre'ns cap detall de la història. Text, context, pretext... i tot el camp semàntic.
L'art que es pot veure a Explosió! té prou context per escriure sobre el text i el pretext, i s'han escrit forces. Però i de l'art actual? Ha caigut ja la bomba com la que deia Tapié que va caure amb Pollock als 50'? S'admeten apostes.
Publica un comentari a l'entrada