Cartell per a Santa Sangre (1989)
d'Alejandro
Jodorowsky.
Diego Moldes: La
imaginación simbólica fílmica de Jodorowsky. Principales
temáticas, estilos, figuras y lenguajes presentes: simbolismo
(Durand), (signo, alegoría y símbolo), imaginería (niveles de
sentido de las imágenes) voluntad iconoclasta. Erotismo y sexo,
anormalidad, ser andrógino, homosexualidad, drogas y psicodelia,
locura, crimen y asesinato, muerte, castración, mutilación (y
decapitación), necrofilia, lo grotesco o bizarre. ¿Eliminarías
alguno de estos aspectos para describir tu cine? ¿Añadirias algún
otro?
Alejandro Jodorowsky:
Carajo, cómo odio los análisis universitarios. Hablan de la vagina
universal sin nunca haber introducido en ella un falo endurecido por
la pasión.*
* Moldes, Diego.Alejandro Jodorowsky.
Madrid: Cátedra, 2012.
(Signo e imagen/Cineastas; 92).
488 p. ISBN: 978-84-376-3041-0.
Atesos a la
resposta, és més que possible que Alejandro Jodorowsky no llegeixi
mai cap estudi que analitzi la seva obra, com ara aquest mateix que
ha escrit Diego Moldes, centrat només en l'obra fílmica. Un llibre
que primer va ser tesi doctoral i, ara per ara, és el més complet
escrit en castellà. Això no treu que el propi Jodorowsky es brindés
a col·laborar amb l'autor, responent a més d'una entrevista, la
majoria per correu electrònic. Ho va fer, però amb respostes que
sovint fugen d'estudi, com ho va fer també, hàbilment, un altre
dels entrevistats al llibre, Fernando Arrabal, cofundador amb
Jodorowsky i Topor del grup de teatre Pánico. I Moldes ho inclou tot
tal qual, també hàbilment, perquè és conscient que en aquestes
preguntes sense resposta està gran part de l'essència de l'art de
Jodorowsky (en cinema, teatre, còmic, novel·la, música,
psicomàgia...).
El treball
de Moldes és gairebé enciclopèdic: fins a la última dada més
detallada de tot el que respecti a la preparació, producció,
rodatge, estrena i edició en altres suports, etc., principalment
dels sis llargs que va fer Jodorowsky: Fando y Lis (1968),
El topo (1970), The Holy Mountain (1973), Tusk
(1980), Santa Sangre (1989) i The Rainbow Thief (1990).
Acompanyades d'aquesta anàlisi acadèmica que desgrana aspectes
tècnics, influències de la filosofia, la religió i l'art en
general, com de pel·lícules anteriors en concret (algunes hàbilment
no assumides per l'artista) i la influència de les seves sobre
d'altres posteriors, així com la conseqüent simbologia del
contingut de les imatges. Malgrat tot, un llibre
imprescindible per conèixer a fons la complexitat que guarden sota
el primer cop de puny visualment impactant i provocador. D'una classe
de cinema al·lucinat, totalment a contracorrent, que ningú havia
fet abans i ningú més ha seguit fent, per tant, únic de debò.
Alejandro
Jodorowsky
El Topo
(1970)
Al final, inclou autèntiques perles en els apèndixs, com les entrevistes íntegres fetes expressament pel llibre, o la traducció al
castellà de l'article aparegut originàriament en francès de Dune,
el proyecto frustrado de Jodorowsky, on ell mateix explica la
seva implicació en l'adaptació al cinema de la novel·la de Frank
Herbert. Va ser un projecte llarg, més de cinc anys treballant-hi,
amb col·laboradors que feien preveure un resultat magnífic. Amb
moments delirants, com les impagables trobades amb Salvador Dalí, a
qui volia donar el paper de l'emperador boig. Frustrant, perquè
finalment no la va arribar a rodar.
Com no, el
llibre de Diego Moldes convida a fer un cicle Jodorowsky. Menys Tusk, totes les pel·lícules es troben editades en DVD
i Blue-ray. La meva preferida és Santa Sangre.
***
Parlant
d'anàlisis universitàries. Va ser a principis dels noranta, per un
treball de curs en grup de l'assignatura d'Història del Cinema que
impartia en Miquel Porter. Quan li vàrem anar a dir que el volíem
fer sobre Alejandro Jodorowsky, de seguida va dir que sí, i amb molt
entusiasme que ho va dir, per l'elecció del tema i mirant de dalt a
baix a la M., la meva companya de grup, que era la noia més maca de
la classe.
Ens vàrem
documentar molt a la biblioteca de la Filmoteca amb uns dossiers i
algunes revistes, però (no hi havia encara Internet) ens era
impossible veure les seves pel·lícules. La més recent de les
estrenades era Santa Sangre, i també es podia aconseguir en
VHS, però d'importació. Casualment, mentre fèiem el treball, la
van reposar en un cinema de Barcelona, a l'Arenas de Sants, i cap
allà que vàrem anar.
Feien un
programa doble classificat “S”: primer Santa Sangre i després
Los burdeles de Paprika, de Tinto Brass. Ens va resultar estrany que,
sense demanar-ho, el noi de l'entrada del cine ens informés d'on
eren els lavabos. Després, a dins la sala i ja asseguts, encara ens
va estranyar més que la poca gent que hi havia, tot senyors, no
parés de circular amunt i avall pel passadís central durant la
projecció. De la sorpresa vàrem passar a entendre-ho tot quan un
d'ells, com qui busca una butaca lliure a la foscor, es va seure a
sobre de la M. Però, davant el nostre ensurt, el senyor va demanar
disculpes, va marxar de seguida i vàrem poder seguir veient Santa
Sangre, més o menys tranquils, amb les passes de fons, fins al
final. No ens vàrem quedar a veure Los burdeles de Paprika,
que va omplir lleugerament la sala de més senyors.
Veure Santa
Sangre ja és tota una experiència pánica, però en
aquelles condicions semblava un dels consells de psicomàgia de
Jodorowsky per tal d'exorcitzar els suposats desitjos sexuals del
professor! I el treball li va agradar, al professor, quasi tant com
la meva companya de grup, la veritable raó, crec jo, per a que ens
posés una matrícula d'honor, la única que he tret mai.
[Imatge del cartell: Blefarostato]
[TorontoTV: Dámaso Pérez Prado: Mambo
Nº8]
4 comentaris:
Hi va haver un temps en què vaig seguir amb molt d'interès el grup Pánico, i "Santa sangre" és una pel·lícula que vaig gaudir molt i em continua semblant una gran pel·lícula, turbulenta, plena tant de la màgia de l'antic circ com de la màgia i la superstició que envolta la realitat.
Recordo la dona tatuada, l'exuberant Thema Tixou, i el nen, que interpretava Axel, el fill de Jodorowsky, amb qui em sentia plenament identificat en el seu paper d'observador de la realitat.
Algun dia hauré de tornar a Jodorowsky.
Ens has deixat intrigats amb la teva companya M. però m'estalviaré fer cap comentari perquè mai se sap on es fica un.
He rigut amb la teva experiència en el cinema Arenas, més que res perquè no estaves avisat. Ara no és el moment, però algun dia parlaré sobre el comerç sexual en públic a Barcelona. L'Arenas és només un cas; potser el més conegut perquè ara encara està dedicat al públic gai i és un local de contacte. Però a Barcelona hi ha hagut un submón dedicat al contacte sexual fora dels llocs més habituals. Ara és a la baixa perquè la moral sexual s'ha relaxat molt, però entre els anys 50 i 70 això era un festival.
Has tornat a veure a M?
Hola Enric,
Sí, vàrem anar a l'Arenas sense saber-ne res, quins pardillos! Jejeje!
Temps després, vaig saber que a l'antic pis de dalt del cinema Maldà també hi havia hagut tema. En fi, coses que passen si no saps a on et fiques!
Sí que veig molt sovint a M., mantenim una bona amistat, i no fa gaire quan li vaig dir que estava llegint aquest llibre, vàrem riure recordant el moment Arenas! Per cert, el murri d'en Miquel Porter amb M. no va arribar a més de llançar una floreta del tipus: "com es pot ser tant maca!", res més, era una persona i un professor entranyable, i tot un cavaller!
Cert, en Miquel Porter era tot un cavaller. El vaig conèixer en unes circumstàncies especials. En vaig parlar a "Entre la nova i la vella cançó" (http://enarchenhologos.blogspot.com.es/2012/01/entre-la-nova-i-la-vella-canco.html). Si et ve de gust, ja ho saps.
Torno ara que ho he llegit... Què bonica, Enric, la manera com vas conèixer en Miquel Porter. I què bonic com ho expliques a l'entrada del bloc, sembla un petit conte, és preciós! Gràcies.
Publica un comentari a l'entrada