Pierre Molinier
Mes jambes
(Anys 60)
Com si d'un gabinet de curiositats (o
d'un meublé) es tractés, a la Galeria Guillermo de Osma, una sala
petita amb les parets folrades de roba en un primer pis d'una finca
antiga del barri madrileny de Recoletos, trobo que li escau
exposar-hi les fotografies de Pierre Molinier (Agen, 1900- Bordeus,
1976): una col·lecció increïble de collages i fotomuntatges on
regna l'erotisme bizarre, el travestisme i el fetitxisme. Molinier va
fer totes les fotos, sol o en companyia, en el seu minúscul pis del
número 7 de la rue des Faussets, a Bordeus.
No coneixia l'obra de Pierre Molinier. Va ser fa poc més d' un parell de setmanes llegint la recomanació de la historiadora de l'art Estrella de Diego en un diari. El que vaig trobar per Internet em va impressionar i, aquest cap de setmana passat que he estat a Madrid, he pogut veure l'exposició. És la segona exposició d'obra seva que es fa a Espanya. La primera va ser a l' IVAM l'any 1999 i aquesta segona ha arribat a Madrid dins la programació de PhotoEspaña, després d'haver passat per la XIII Bienal de Fotografía de Córdoba. Vida i obra en Molinier que semblen tan inseparables com sorprenents i que podrien resumir-se a la perfecció amb el títol de l'exposició: Tempus fugit...
Pierre Molinier
Autoportrait couché, jambes levées
i
Autoportrait debout avec masque et perruque, main droite sur le sein droit
(Anys 60)
Pierre Molinier
Elévation
Fotomuntatge
(1965)
(1965)
Un dels coordinadors de Tempus fugit... a la Galeria Gillermo
de Osma m'explicava, molt amable, amb l'entusiasme de qui dóna a
conèixer un tresor que encara roman força ocult, detalls i
històries que s'amaguen darrera d'algunes fotografies (com el retrat
de l'escriptora Emmanuel
Arsan, de qui Molinier es va enamorar, és una foto de la foto
que ella li va enviar des de Bangkok, mai va arribar a conèixer-la
en persona); o sobre les tècniques: Molinier feia fotos, amb elles
elaborava un collage que sovint retocava a llapis, i el resultat
final era la foto d'aquell collage; podia disparar més d'una vegada la càmera, però mai treia més d'una còpia dels negatius; sobre el
seu sofisticat utillatge sadomasoquista de saló: mitges, sabates de
talons d'agulla, cotilles, l'ús de maniquís (les seves pròpies
cames fetes amb un motlle de guix), fuets, cadenes, consoladors,
màscares, perruques i maquillatge, davant un biombo, assegut a una
cadira, estirat sobre un llit... Em deia també que el que es pot
veure a l'exposició no és, ni de bon tros, el més fort (entenent
per fort sexe explícit) de la producció de Molinier. L'artista,
cansat de viure (tal i com va deixar per escrit) es va suïcidar d'un
tret a la boca, als 76 anys d'edat, a la mateixa habitació a on va
reunir i fotografiar tot el que necessitava per escapar sense sortir
d'aquelles quatre parets.
Pierre Molinier
Emmanuel Arsan
No és d'estranyar que agradés tant a
André Breton i al grup dels surrealistes, amants de les pulsions més
ocultes que només els somnis i la psicoanàlisis destapen. De les
influències posteriors, està clar que Molinier és precursor de la
performance i del transgènere en l'art. Es parla sobre tot de la
influència sobre Cindy Sherman, però hi veig connexions molt
dispars, anteriors, coetànies i posteriors: Duchamp Rose Selavy,
Warhol, Joel Peter Witkin, Perry Greison... o del 2001 el vídeo-art
Coreografia para cinco travestis de Manu Arregui, que sembla
un fotomuntatge de Molinier en moviment.
+ Pierre Molinier, Tempus fugit...
Galeria Guillermo de Osma,
fins al 26 de juliol de 2013.
[Torontoràdio: Serge Gainsbourg:
L'hôtel
particulier]
5 comentaris:
Quina sort que tens de poder veure exposicions com aquesta fora d'aquí.
De Molinier coneixia les suggerents fotos d'Emmanuelle Arsan. Tu en parles d'una, però tenia entès que n'hi ha més: http://jose.chapalain.free.fr/pageprin1616.htm
M'agrada, sobretot, la tenebrositat de les imatges.
Hola Enric,
Ja m'agradaria sortir més sovint, com els de les penyes que segueixen al seu equip de futbol per tot el món! Vaig aprofitar la presentació de Cold Turkey d'Encarna Castillo a Madrid i que hi havia forces exposicions interessants per visitar (Dalí, Pissarro, Giacometti, PhotoEspaña...) però això només ho puc fer de tant en tant!
He parlat d'una foto d'Emmanuelle Arsan perquè a l'exposició només hi havia aquesta, suposo que la resta també serien fotos de fotos (d'un fetitxisme encara més recargolat!), si és cert el que em van expilcar que no es van veure mai en persona. Molinier s'escrivia amb Arsan i el seu marit.
A mi m'agraden sobretot els fotomuntatges, aquestes aranyes de cuixes caleidoscòpiques...
De esas vidas a la altura de su propia obra.
Qué entretenido debe ser leer la biografía de Pierre Molinier.
¡Gracias, Toronto, por este nuevo descubrimiento!
De nada, antes lo descubrió Carmelilla en Córdoba! Estoy leyendo sobre la vida de Molinier y un poco loco sí estaba, me parece. Y violento. Su mujer debía estar muy harta de él y sus amantes antes de dejarlo definitivamente, y no sólo porque le robara las medias. Todo un personaje.
Un personatge fascinant, el tal Molinier, i quina sort haver pogut veure aquesta exposició! Investigaré més sobre ell (que, d'entrada, m'ha recordat el fetitxisme d'Ed Wood Jr.) i sobre la seva obsessió per Emmanuelle Arsan.
Publica un comentari a l'entrada