Camille Pissarro
Gebre. El camí vell d'Ennery
(1873)
Monet, más contento,
estaba empezando a disfrutar con los comentarios punzantes de Leroy.
- Querido Camille – dijo sin
disimular su intención -, dime si Monsieur Leroy ha hecho algún
comentario sobre tu obra.
Antes de que Pissarro contestara,
Sisley dio paso a la lectura de la crítica del cuadro de Pissarro
Escarcha. El camino viejo de Ennery (1873).
- “¿Esos son surcos? ¿Es eso
escarcha?” - leyó Sisley riéndose entre dientes-. “No son más
que raspones de paleta distribuidos uniformemente sobre un lienzo
sucio. No tienen ni pies ni cabeza, no hay arriba ni abajo, ni
delante ni detrás”.
Monet se cruzó de brazos y se balanceó
hacia delante y hacia atrás en su silla.
- ¡Qué maravilla! ¡Qué
maravilla! - exclamó-. El tal Leroy este no es un crítico de arte,
es un humorista.
Pissarro se rio. Estaba contento con su
cuadro, una escena bucólica en la que un hombre entrado en años,
cargado con un manojo de leña a su espalda, avanza lentamente por un
sendero que cruza dos campos dorados en una soleada pero helada
mañana de invierno.
Gompertz, Will. ¿Qué estás
mirando?:
150 años de arte moderno en un abrir y cerrar de ojos.
Traducción de Fedrico Corriente Basús.
Madrid: Taurus, 2013.
(Pensamiento). 472 p.
ISBN: 978-84-306-0125-7.
Pàg. 60-61.
Camille Pissarro
El bosc de Marly
(1871)
Veient alguns quadres de
Camille Pissarro al Thyssen, tan envoltat de verd, m'entrava
enyorança dels anys viscuts al camp. Paisatges de prats, horts,
boscos, camins que entren i surten del poble, van cap a on diguin
els personatges dibuixats que hi caminen o cap a on diguin els
espectadors. A la llum i els colors propis de les hores del dia i de cada estació
Pissarro hi va saber afegir emoció.
A l'exposició no hi
és Gebre.
El camí vell d'Ennery (es pot
veure al museu d'Orsay a
París), però amb altres 79
excel·lents quadres de Pissarro, la retrospectiva del Thyssen permet fer un
recorregut per l'evolució de l'obra del pintor, sobre tot a través
dels paisatges, rurals però també urbans, alguns retrats i una
natura morta. De l'academicisme de l'escola de Corot a
l'impressionisme més radical que ell mateix va iniciar amb Monet i
Cézanne. Pintures amb un nou llenguatge que van ser rebutjades i
ridiculitzades pels crítics de l'època i que ara són assumides
com a grans obres mestres de l'Art, a anys llum en millor valoració
que, posem pel cas i parafrasejant Gompertz, un
llit desfet (Tracy
Emin) o un tauró en escabetx
(Damien Hirst).
+ Pissarro.
Museo Thyssen-Bornemisza de Madrid, fins al 15 de setembre de 2013.
4 comentaris:
Fantàstica proposta
Fantàstica i gens escandalosa, Jordi!
El millor no és veure com canvia la crítica d'art, sinó com canvia la perspectiva, la manera com ens enfrontem a l'obra de l'artista. Una lliçó que s'amaga en el riure dels dos pintors.
Totalment d'acord, Enric. La crítica queda tan retratada amb el pas de l temps...
Darrera aquell somriure hi havia també la satsfacció i la convicció de saber que el que estaven fent era el que volien fer i que ningú més havia fet abans, a contracorrent, nous temes, noves tècniques i tota l'emoció per captar la vida. Això també traspassa el temps.
Publica un comentari a l'entrada