Tokyo Monogatari

Kusakabe Kimbei

Dona entre la pluja

(c. 1870)


[Foto: Biblioteca de Catalunya. Fons d'Hermenegildo Miralles i Anglès]

El Japonisme va néixer al segle XIX de la fascinació d'Occident per la cultura japonesa en general i pel seu art en especial. Com a la resta del continent europeu, la influència està molt present en l'art català d'aquell segle, sobre tot en el Modernisme, però arribarà també fins a les Avantguardes de principis del XX. Les grafies, els motius florals ornamentals o aquella manera tan diferent de col·locar el punt de vista en les composicions pictòriques de paisatges i d'interiors... A l'apartat de còpia de maneres i costums, fa gràcia, per exemple, veure com retratar-se vestit amb un quimono era del més cool que es portava entre l'alta societat... Quines pintes, doncs més o menys les mateixes que quan veiem ara a una japonesa portar bata de cola flameca o una orquestra japonesa de salsa tropical! A tots ens pot per igual l'exotisme.

Una de les pel·lícules que es va projectar al juliol passat com a activitat relacionada dins l'exposició Japonisme del Caixaforum va ser Cuentos de Toquio (1953) de Yasujiro Ozu. La Filmoteca de Catalunya l'ha programada també dins el cicle Una ciutat, un film, amb varis passis per a finals d'agost. I per a veure-la a casa, A contracorriente films ha tret aquest 2013, coincidint amb el cinquanta aniversari de la mort d'Ozu, les reedicions restaurades de He nacido pero... (1932), Primavera tardía (1949) i Cuentos de Tokio, aquesta darrera acompanyada de Tokio-Ga (1985), un documental de Wim Wenders sobre l'obra d'Ozu i una anàlisi completíssima a càrrec d'Antonio Santos, autor de la monografia Yasujiro Ozu publicada per Cátedra (1).

Yasujiro Ozu, a diferència d'Akira Kurosawa o de Nagisa Oshima, no és un dels directors de cinema japonès més coneguts a Occident. Segons explica Román Gubern, va ser amb una retrospectiva del Festival de Berlín del 1963 quan per primera vegada a Europa es va prestar l'atenció que es mereixia a la seva obra. “La cincuentena de films que componen la última etapa de su carrera (iniciada en 1927), reflejan una postura melancólica y pesimista ante la vida, expuesta con gran sutileza y con una impresionante austeridad formal, hecha de larguísimos planos estáticos: Tokyo Monogatari [Historia de Tokyo] (1954), Soshun [Primavera temprana] (1956), que tal vez sea su mejor película y que narra la breve infidelidad amorosa de un oficinista casado, y Suma no aji [Tarde de otoño] (1962), su última obra.”(2).

Yasujiro Ozu

Cuentos de Toquio

(1953)

A Cuentos de Toquio, que mostra molt bé el pas del Japó cap a la modernitat, Shukishi i Tomi Hiramayama, el matrimoni d'avis protagonistes, són testimonis dels canvis, com ara els tecnològics que els han permès viatjar còmodament fins a Osaka i Tòquio en tren per visitar als seus fills, i d'un progrés a ciutat que ha permès que aquests fills hagin estudiat (un fill és metge) o prosperat econòmicament (una filla té el seu propi negoci de perruqueria) molt per sobre del que els oferia la vida a Onimichi, el poble del que provenen. Això sí, en l'aspecte humà, els canvis han anat a pitjor i a la vida a ciutat amb ells, els avis acaben percebent que fan nosa. Només es salva Noriko, la jove vídua del fill mort a la guerra, representa que no tot està perdut mentre quedi gent com ella. La pel·lícula desprèn la tristesa de que parla Gubern, sobre tot per la pèrdua de valors positius del passat, com ara l'educació i el respecte (els nens, representants del futur, són uns Shin Chan dels anys 50!). I a banda de tatamis, portes corredisses, quimonos, té i sake o que per saludar-se no es toquen mai (ni un sol petó ni una abraçada!)... el comportament de les persones tampoc no és tan diferent al d'aquí. Com es sol dir, allò local esdevé universal i, per sobre d'exotismes, ens identifiquem del tot amb ells.

Sobre el documental de Wim Wenders, Tokio-Ga més que un estudi de l'obra d'Ozu és un diari personal del viatge a Tòquio que va fer Wenders als anys 80. Val la pena però veure les entrevistes a Chishû Ryû, actor fetitxe d'Ozu que va interpretar a l'avi protagonista de Cuentos de Toquio (una interpretació magistral, més tenint en compte que l'actor tenia 38 anys i l'avi representa que en té uns 70) i a Yûharu Atsuta, càmera i director de fotografia que va treballar a totes les pel·lícules d'Ozu i el coneixia molt bé. Atsuta en un moment del documental explica com Ozu li feia col·locar la càmera ben arran de terra per filmar als interiors (construint fins i tot un trípode expres i amb l'operador treballant ajagut sobre un estor!), obtenint un punt de visió del pla realment únic i que va ser marca estètica distintiva d'aquest director. Li va servir per aconseguir el més important de la seva obra: captar l'essència de la vida quotidiana tal com passava arran del tatami.

+ Japonisme. La fascinació per l'art japonès. Caixaforum de Barcelona, fins al 15 de setembre de 2013.

(1) Santos, Antonio, Yasujiro Ozu. Madrid: Cátedra, 2012. 600 p. (Signo e imagen; Cineastas). ISBN: 978-84-376-3011-3.

(2) Gubern, Román. Història del cine. 3a ed. Barcelona: Lumen, 1993. (Palabra en el tiempo; 179). 533 p. ISBN: 84-264-1179-7. Pàg. 405.

[Fotografies: Caixaforum i Cineplex]

[TorontoTV: Orquesta de la Luz: Salsa caliente de Japón]