Eduard Minobis
Escola de sirenes
[collage i assemblage]
2012
La primera vegada que vaig
veure una sirena va ser al bar La sirena. A on, un temps després, hi
van posar una tele per veure el futbol, abans hi havia un quadre,
que em semblava enorme, amb una sirena pintada. La seva figura era
prima i estilitzada, dreta, amb la cua de peix verdosa cap avall, una
mica cargolada. La cabellera negra li pujava cap amunt, ondulant,
perquè estava al fons del mar envoltada de corall, i no li tapava
els pits nusos, petits i punxeguts, ben posats entre els braços
lleugerament estesos. A una ma hi duia una forca.
De nen hi anava molt
sovint a La sirena amb la meva mare, sobre tot els dissabtes a fer el vermut. Ella es demanava sempre un bitter, jo un trinaranjus i pels
dos una tapa d'escopinyes. Eren boníssimes, grosses i gruixudes. La
meva mare conversava amb la mestressa del bar i jo no podia apartar
la mirada d'aquella provocació, la sirena.
Echando de menos a las sirenas
José Emilio Pacheco
De cuando acá
las sirenas son monstruos
o están así por castigo divino
Más bien sucede lo contrario
Son libres
son instrumentos de poesía
Lo único malo es que no existen
Lo realmente funesto es que sean imposibles.*
Lo realmente funesto es que sean imposibles.*
Ho recordava llegint el
llibre de Carlos García Gual, Sirenas: seducciones y
metamorfosis, un assaig sobre el poder de seducció d'un monstre.
Perquè, sigui amb mig cos d'au o mig cos de peix, de la més lletja
a la més bonica, la sirena és un monstre i, el seu cant, l'esquer
per culminar un únic objectiu: la mort. A més de ser la imatge de
la perversió sexual als ulls de les religions i les costums
puritanes. Sentits, metàfores i transformacions que han anat
canviant i evolucionant cap al Romanticisme, punt en que passen a
representar l'amor impossible i el triomf tràgic de la raó sobre el
salvatge. L'autor dissecciona el mite des de l'origen, amb
l'omnipresent i re-visitat passatge de l'Odissea d'Homer, a
la resta de literatura posterior, de Dante a Franz Kafka, passant,
per exemple, per la més popular i edulcorada de Hans Christian
Andersen, o la personalíssima visió d'Oscar Wilde. Reprodueix i
analitza una selecció de textos literaris que aporten diferents
punts de vista sobre sirenes i variants (mermaids, ondines,
nimfes), amb algunes curiositats tan exòtiques com ara la sorprenent
aventura d'una sirena a les barraques de fira per la meseta
castellana!
També, però en un repàs
més breu, la seva presència a l'art plàstic, de les ceràmiques
clàssiques gregues a les malenconioses nimfes prerafaelites.
* García Gual, Carlos. Sirenas:
seducciones y metamorfosis. Madrid: Turner, 2014.
ISBN 9788415832294, p. 185.
ISBN 9788415832294, p. 185.
[TorontoTV: Michel
Gondry: Levi's Undewater Love, 1997]
4 comentaris:
M'has atrapat amb les sirenes de barraca de fira. Hauré de llegir el llibre.
No tinc cap referència sirènida com la teva, a banda de l'Esther Williams. "Escuela de sirenas" és un plaer vicari. Era una pel·lícula que entusiasmava a mon pare i me la va dur a veure un cop que la van reestrenar al cinema.
Per a mi l'atractiu de la pel·lícula era Xavier Cugat, a qui havia vist algun cop al Ritz amb el seu Rolls Royce. I recordo que hi sortia una gran de la pantalla: Margaret Dumont.
Hola Enric,
En concret el llibre del que parla Carlos García Gual sobre les sirenes de les barraques de fira que voltaven per Castella és "Mascarones de proa" d'Ignacio Sanz, al capítol "Genealogia de las sirenas castellanas".
Per a mi també el millor d'Escuela de sirenas és el gran Xavier Cugat amb la seva orquestra, seguit d' Ethel Smith amb el seu orgue prodigiós. Després, aquells escenaris californians, amb piscines enormes, decorats tan kitsch, clubs de luxe, i les coreografies de Busby Berkeley!
Un altre llibre a la llista per culpa teva. Ja saps que els monstres són lo meu tot i que no m'agradi gaire nedar...
Samedí, no us deixeu seduïr pel cant de la sirena llibretera! Us deixo el meu quan vostè vulgui!
Publica un comentari a l'entrada