Ahí está la pared
que separa tu vida y la mía
Ahí está la pared
que no deja que nos acerquemos
Esa maldita pared
yo la voy a romper cualquier día
ya lo verás mi querer
que tú volverás ese día
Yo no puedo besarte
no puedo tocarte
ni sentirte mía
mía nada más
mía nada más...
Ahí está la pared...
que separa tu vida y la mía
Ahí está la pared
que no deja que nos acerquemos
Esa maldita pared
yo la voy a romper cualquier día
ya lo verás mi querer
que tú volverás ese día
Yo no puedo besarte
no puedo tocarte
ni sentirte mía
mía nada más
mía nada más...
Ahí está la pared...
Versió incendiària la de Guadalupe
Plata, homenatge a Bambino (Utrera 1940-1999) des d'Úbeda, Jaén.
Entre el blues i el flamenc, però, no hi parets que separin el sentiment, el duende.
Entre el blues i el flamenc, però, no hi parets que separin el sentiment, el duende.
La pared
forma part, amb La vasija de barro, d'un single del 2013. Les dues versions no
apareixen al nou disc de Guadalupe Plata (Everlasting, 2015), aquest
últim amb dedicatòria al bluesman James Lewis Carter Ford
(1921-2013).
Els
dibuixos són de Pedro de Dios, que a més de guitarra i veu, és l'autor
de l'art de quasi totes les caràtules, interiors dels discos i cartells
de la banda.
El passat 20
de març, Guadalupe Plata van tocar a Barcelona. La Sala Apolo,
il·luminada de roig incandescent amb les seves boniques làmpades
art déco, podria semblar el teatre de l'infern, i va ser el lloc
ideal. El sobri joc de llums, també
vermells, que portava el trio (guitarra, baix/bidó i bateria), va
accentuar la sensació infernal sobre l'escenari: els tres músics,
endimoniats, van sonar atronadors, posseïts pel blues i el
rockabilly més salvatge. Sense pausa, ni per dir bona nit, al tajo
amb un so contundent, compenetració total i domini dels instruments.
Un gran, boníssim, concert per presentar les cançons del nou i flamant disc, barrejades amb altres del repertori antic.
No es perdin l'Spotify
oficial de la banda http://guadalupeplata.com/spotify, amb les playlists: Deep Blues
Brothers, Mujeres del blues (Vol. 1 i 2), Caprichos
diabólicos de Andalucía i altres favorites.
4 comentaris:
Què magnífic tot plegat! Controlo poc, per no dir gens, el món d'aquests artístes. Però saps què et dic? Que en el fons me n'alegro. M'agrada descobrir que de tant en tant emergeixen bombolles de talent al marge de tot el que només és aparador.
Com sempre és magnífic compartir amb tu l'entusiasme i la curiositat per la cultura més enllà d'aparadors! Gràcies, Enric!
Seguro que en el concierto bailaste mucho con el pie derecho, Toronto!!!
Vamos, pues a la expo de Sophie Calle, ¿no? Aún recuerdo aquella expo de Sophie Calle en la antigua sede de exposiciones de la Caixa, en Passeig de Sant Joan.
Claro Encarna, el pie derecho bailando y la cabeza para delante y para atrás, como los perrillos de juguete, aquelllos que se ponían en los coches!
Yo no recuerdo bien aquella exposición de Sophie Calle. Había unas vitrinas con los regalos de cumpleaños que no abrió durante años? Se me mezclan los recuerdos!
Publica un comentari a l'entrada