Jean Pierre Léaud - Antoine Doinel - François Truffaut
Nous, nous, on a pas tenu le coup.
Bou, bou, ça coule sur ta joue.
On se quitte et y a rien qu'on explique refrain
C'est l'amour en fuite,
L'amour en fuite.
Bou, bou, ça coule sur ta joue.
On se quitte et y a rien qu'on explique refrain
C'est l'amour en fuite,
L'amour en fuite.
"El amor en fuga
es una especie de película-recuerdo, por lo demás, harto
decepcionante, que encuentra su principal razón de ser en el
carácter reflexivo que adopta aquí un Antoine tan impulsivo y
vitalista como siempre, pero que en un momento dado empieza a ser
consciente de su propia mortalidad. En la que sin duda es la mejor
escena del film, Antoine se reencuentra (como siempre, de manera
inesperada) con un anciano que resulta ser el amante de la madre de
Antoine a los cuales el joven protagonista de Los cuatrocientos
golpes sorprendía juntos en la calle en una de sus escenas más
recordadas. Ambos hombres van al cementerio y visitan la tumba de la
madre de Antoine, largo tiempo fallecida. Al cierre de la secuencia,
Truffaut superpone un plano general del cementerio, rodado en color
al igual que el resto del largometraje, un primer plano del personaje
de la madre/la actriz Claire Maurier sacado de Los cuatrocientos
golpes, y rodado en blanco y negro logrando así una bonita
fusión entre el pasado y el presente de Antoine y, en segunda
instancia, entre el pasado y el presente del propio cine de
Truffaut..."*
* Tomás Fernández
Valentí.
El ciclo Antoine Doinel. Dossier François Truffaut.
A: Dirigido por..., núm. 459, octubre 2015, p. 60.
El ciclo Antoine Doinel. Dossier François Truffaut.
A: Dirigido por..., núm. 459, octubre 2015, p. 60.
Fantàstica
portada d'octubre amb Antoine Doinel darrera la reixa, i lectura
apassionant de la primera part del dossier que la revista de cinema
Dirigido por... dedica a la filmografia de François Truffaut,
plena d'informació interessant, alguna descoberta i l'anàlisi
saberuda habitual de la redacció.
El
temps de tardor acompanya a un cicle Antoine Doinel: Les
quatre cents coups, 1959;
Antoine et Colette,
1962; Baisers volés,
1968; Domicile conjugal,
1970 i L'amour en fuite,
1979. Comparteixo l'opinió de Fernández Valentí en que la primera
és, sens dubte, la millor del cicle. Però Truffaut no va voler o
poder deixar de seguir al seu protagonista. Una aposta arriscada, com molt després encara ho va ser, en la mateixa línia però amb major
fortuna, crec jo, la trilogia de Richard Linklater Abans
de... (1995, 2004 i 2013) o, diferent, però amb un seguiment
semblant al llarg del temps, a la seva obra mestra Boyhood (2014).
Las aventuras de
Antoine Doinel (1959-1979). Madrid: Avalon, 2011.
Caixa amb 4 DVDs:
Los cuatrocientos golpes, Besos robados, Domicilio conyugal i
El amor en fuga.
[Torontoràdio:
Single: El amor
en fuga]
2 comentaris:
Una interessant aventura cinematogràfica que va més enllà del personatge per acabar convertint en matèria de relat el mateix actor. Una fusió entre cinema i realitat a la que Truffaut ens va tenir acostumats.
I això que a Truffaut, pel que explica aquest dossier, li va costar molt reconèixer quan hi havia més d'ell (des d'una infantesa difícil als seus embolics amorosos) que d'Antoine Doinel personatge de ficció. En tot cas, Enric, una filmografia amb grans pel·lícules. Els 400 cops m'agrada molt, però La pell suau sempre serà la meva preferida... que seria un altre tipus d'amor, a la fuga i en fuga!
Publica un comentari a l'entrada