At the Beach
::::::::::
Avanzaron hasta que el agua llegó a la
cintura de Sybil.
Entonces el joven la levantó y la puso
boca abajo en el flotador.
-¿Nunca usas gorro de baño ni nada de
eso? -preguntó.
-No me sueltes -dijo Sybil-. Sujétame,
¿quieres?
-Señorita Carpenter. Por favor. Yo sé
lo que estoy haciendo -dijo el joven-. Sólo ocúpate de ver si
aparece un pez plátano. Hoy es un día perfecto para peces plátano.
-No veo ninguno -dijo Sybil.
-Es muy posible. Sus costumbres son muy
curiosas. Muy curiosas.
Siguió empujando el flotador. El agua
le llegaba al pecho.
-Llevan una vida muy triste -dijo-.
¿Sabes lo que hacen, Sybil?
Ella negó con la cabeza.
-Bueno, te diré. Entran en un pozo que
está lleno de plátanos. Cuando entran, parecen peces como todos los
demás. Pero una vez dentro, se portan como cerdos. ¿Sabes?, he oído
hablar de peces plátano que han entrado nadando en pozos de plátanos
y llegaron a comer setenta y ocho plátanos -empujó al flotador y a
su pasajera treinta centímetros más cerca del horizonte-. Claro,
después de eso engordan tanto que ya no pueden salir. No pasan por
la puerta.
-No vayamos tan lejos -dijo Sybil-. ¿Y
qué pasa después con ellos?
-¿Qué pasa con quiénes?
-Con los peces plátano.
-Bueno, ¿te refieres a después de
comer tantos plátanos que no pueden salir del pozo?
-Sí -dijo Sybil.
-Mira, lamento decírtelo, Sybil. Se
mueren.
-¿Por qué? -preguntó Sybil.
-Contraen fiebre platanífera. Es una
enfermedad terrible.
-Ahí viene una ola -dijo Sybil
nerviosa.
-La ignoraremos. La mataremos con la
indiferencia -dijo el joven-, como dos engreídos.
Cuando el flotador estuvo nuevamente
inmóvil, se apartó de los ojos un mechón de pelo pegado, húmedo,
y comentó:
-Acabo de ver uno.
-¿Un qué, mi amor?
-Un pez plátano.
-¡No, por Dios! -dijo el joven-.
¿Tenía algún plátano en la boca?
-Sí -dijo Sybil-. Seis.
De pronto el joven tomó uno de los
mojados pies de Sybil que colgaban por el borde del flotador y le
besó la planta.
-¡Eh! -dijo la propietaria del pie,
volviéndose.
-¿Cómo, eh? Ahora volvamos. ¿Ya te
has divertido bastante?
-¡No!
-Lo siento -dijo, y empujó el flotador
hacia la playa hasta que Sybil descendió. El resto del camino lo
llevó bajo el brazo.
-Adiós -dijo Sybil y salió corriendo
hacia el hotel.
Fragment d'Un día perfecto para el pez
plátano de J. D. Salinger. A: Salinger, J.D. Nueve cuentos. Traducción de Elena Rius.
Barcelona: Edhasa, 2007. (Colección Diamante; 37). ISBN:
978-84-350-3345-9.
[També en català: Salinger, J.D. Nou
contes, Barcelona: Empúries, 1986. Traducció de Quim Monzó. ISBN
84-7596-854-6.].
El vigilant en el camp de
sègol de J. D. Salinger és un d'aquells llibres dels que he sentit
a dir que, llegit durant l'adolescència, et pots identificar tant
amb l'actitud inconformista i rebel del protagonista, que el deixes
ben amunt del podi de les primeres lectures que marquen. Però que si
el tornes a llegir de gran, de vegades causa certa desil·lusió,
sobre tot si veus que has passat a identificar-te més amb els
pares del protagonista. Personalment no ho sabré mai, perquè el
vaig llegir de gran i perquè no tinc fills. Dos disgustos que
m'estalvio. En tot cas, la novel·la em va agradar molt i, amb el
propòsit de llegir més de Salinger, aquest estiu he continuat amb
Nou contes.
Escrits entre 1948 i 1953,
la majoria per a la revista The New Yorker, un sentiment de
desencant per la vida travessa tots nou. El porten dins els personatges (com aquells soldats excombatents a la guerra de
Corea que van tornar tocats per sempre) o el percebs en unes vides
monòtones, buides de tot menys de misèries i que, des de l'altra
banda, la del lector, les detestes tant com intueixes que ho feia
Salinger. Sort dels nens (xerraires com vells savis d'aire
aristocràtic, d'una presència magnètica), ells semblen la única
esperança... fins que apareix Teddy, el nen protagonista del darrer
conte i, d'un cop sec, veus que malauradament, potser tampoc.
La tercera foto, també de
Vivian Maier, m'ha fet pensar en Sam, el nen protagonista de Moonrise
Kingdom, una pel·lícula recent amb uns nens molt salinger. Com
també ho són Sally Draper i Glen Bishop, els dos adolescents de la
sèrie Mad Men que al penúltim capítol de la 5a temporada escapaven
a donar un vol per Manhattan i visitaven els diorames d'animals del
museu d'història natural...
[Fotos: Vivian
Maier (1926-2009)]
[Torontoràdio: Harry Belafonte: The
Banana Boat Song]
2 comentaris:
M'agraden molt les connexions que estableixes amb Moonrise Kingdom i amb els personatges de Mad Men.
Hola Jordi, havia llegit en algun lloc que Wes Anderson es fan de Salinger i que ja es notava des de les primeres pel·lícules, però no et sabria dir perquè no les he vistes totes. El nen protagonista de Moonrise Kingdom, tan setciències, o també la nena i els seus dos germans petits, sí veig que tenen molt dels nens que apareixen als seus contes, com ara els germans Glass, fins i tot en el vestir! Sobre els de Mad men, en Glen, el nen, és un Holden Caulfield total (el tema del sexe, la relació amistat-confident amb la Sally, la família, estudia en un internat i surt sense demanar permís...). A més comparteixen la mateixa època i lloc, els guionistes ho ho van clavar!
Publica un comentari a l'entrada