Eulàlia

Els meus quadres […] són com notes, anotacions, comentaris observacions sobre l'estat etnogràfic, 
sociològic, moral, cultural, del món que m'envolta. 

Eulàlia Grau

Eulàlia Grau

Núvia i rentaplats

1973 

[Sèrie Etnografies]

Emulsió sobre tela

“El 1942 el règim de Franco havia aprovat una disposició de llei segons la qual tan bon punt una dona es casava no podia treballar. Entre 1942 i 1978 el codi penal considerava delicte conductes específiques de la dona com l'adulteri i l'amistançament. Sense autorització del seu marit, una dona no podia obrir un compte bancari, ni emprendre un negoci, ni tenir passaport o la pàtria potestat dels seus fills. A l'Estat espanyol no estava legalitzat l'ús de píndoles anticonceptives ni l'avortament o el divorci (…) Discriminació de la dona (1977) tracta obertament aquesta qüestió i és una obra paradigmàtica en aquest sentit.”*

*Grandas, Teresa. “Eulàlia, no podien ser ni àngels ni daurats”.

 A: Eulàlia Grau: Mai no he pintat àngels daurats. 

Barcelona: Museu d'Art Contemporani de Barcelona, 2013.

 ISBN: 9788492505678.

 Pàg. 21-22.

Eulàlia Grau

Aspiradora

1973

[Sèrie Etnografies]
Emulsió sobre tela

Teresa Grandas, comissària de l'exposició retrospectiva sobre Eulàlia que es pot veure al MACBA, parlant al catàleg d'una altra sèrie d'obres, fa referència a la sèrie de televisió Mad Men, relacionant-ho amb l'ús de la publicitat i la visió irònica i mordaç dels models de la societat de consum que en fa Eulàlia. La sèrie de televisió està ambientada entorn a una agència de publicitat al Nova York dels anys 50 i 60. La referència m'ha recordat un dels moments d'un dels primers capítols que més em va impactar, quan la secretària Peggy Olson comença a fer aportacions més brillants que els creatius de l'agència, que són tots homes. Un d'aquells creatius, referint-se al talent de Peggy, diu als altres: és com veure un gos tocar el piano...

El feminisme, però, és només una de les línies combatives en l'art d'Eulàlia, sent en la seva totalitat una autèntica obra antisistema, a més, a mitjans dels 70 – principis dels 80, una època tan fosca i dura com degué ser el post-franquisme previ a la transició cap a la democràcia (que també quina evolució ha tingut... Eulàlia, amb motiu de l'exposició, ha aportat la seva visió actual amb una peça feta expressament, a base de projeccions de fotos per on desfilen Bankia, Urdangarin i companyia).

Aquesta exposició, que pel què diuen els papers ha estat un acte de reivindicació just i merescut d'una artista que no va ser prou reconeguda en el seu temps i força desconeguda en l'actualitat, ha estat particularment un molt grat descobriment, en especial la sèrie d'Etnografies. La tècnica de les emulsions fotogràfiques m'ha recordat algunes obres de Rabascall, i com les d'ell, tot i que els etiqueten sovint en el conceptualisme, són grans obres Pop setenteres amb el do d'intemporals (per a bé estèticament, per a malament èticament). I en unes vitrines es poden veure més meravelles, com són els collages originals que Eulàlia passava després a tela i pintava amb anilines de colors, o a serigrafia.

+ Eulàlia Grau: Mai no he pintat àngels daurats. Al Museu d'Art Contemporani de Barcelona, fins al 23 de maig de 2013.

[Totes les imatges: MACBA]

[TorontoTV: Mad Men: C'est magnifique! (Joan's accordion)]