Erró
For dialogue among civilisations
(Oli sobre tela)
2003
80
Una boca abierta, grande como la
profundidad. Oscura. Un niño pequeño la observa. De espaldas al que
mira. Soy yo. Mirando a través de los barrotes de una verja. Así
comienza todo. De espaldas a todo. Trozos de papel pintado. Cromos de
los que salían en Tronkito de Panrico. Valentina y el capitán Tan.
Portadas del TP, de cuando costaba cinco pesetas. Blanco grisáceo.
Tijeras con los ojos de plástico amarillo. Gloria Fuertes. Hojas de
morera. El pasamontañas y las manoplas. El coche de bomberos de los
tiovivos. El blanco y negro. María Luisa Seco. Mi madre, un día que
sonreía. La silueta de mi padre. Los dibujos del principio de La
cometa blanca. Papeles coloreados con ceras Manley. Los
estampados de las corbatas. Bizcochos. Estufas. Patuchas. La gacela
de los lápices Alpino, aunque nunca supiese qué hacía una gacela
en los Alpes. Quizá fuese un ciervo. Dibujos ornamentales como
símbolos heráldicos en plata y oro (...)
Fidel Ruesga és el
protagonista de Los lugares pequeños, la primera novel·la de
Paco Tomás, periodista, guionista i escriptor mallorquí que viu i
treballa a Madrid. Fidel té un perfil desagradable, de vegades
violent, arrossega molt ressentiment per la vida que li ha tocat
viure, especialment de l'entorn familiar, del tot determinant per
forjar el caràcter agre que gasta. Però dues coses m'atreuen més
de Fidel:
Una, la seva condició
d'artista outsider. L'altra és la intenció d'escapar.
Fugir de llocs i persones físiques, com del poble i dels familiars,
però també, i sobre tot, de la seva pròpia baixa
autoestima, de la mentida i de l'odi que d'ell mateix s'ha apoderat i és causa dels seus actes. Llocs opressius als que Tomás
fa al·lusió ja des del títol.
Els collages que Fidel
enganxa sobre les parets (primer a la seva habitació de la casa
familiar i després a la sala més gran del seu pis durant la vida
adulta, en solitari) són una fugida poètica, bella i rematadament
pop* cap a la fantasia alliberadora. Retalla de les revistes, tebeos,
llibres de fotografies i cromos, mil imatges (amb les que els lectors
de la mateixa generació s'hi poden identificar) creant un món
surrealista que l'aliena de l'entorn, de totes les misèries que
l'envolten. És un
outsider, artísticament, perquè és autodidacta i també perquè
camina aprop de la bogeria. Perquè crea únicament per a ell mateix i en secret. Els
collages del seu pis de solter només veuen la llum quan la noia de la parella de veïns
amb els que intima, per sorpresa, descobreix la gran capella
sixtina de Fidel. Aquests
veïns donen a conèixer a Fidel l'obra d'Erró. Fidel, però, que ens
recorda vàries vegades que no és tonto, que
llegeix i que té Internet... sí coneix l'obra de Roy Lichtenstein,
de Peter Blake, o el més famós dels collages de Richard Hamilton,
l´únic lloc per a ell a on trobar una llar diferent, atractiva?
(… ) Fotos anónimas. Pósit de
colores. Gente que se retrata en calzoncillos y en bragas en los
espejos del cuarto de baño. La estación de Saint Martin. El final
de El planeta de los simios, la buena, la de Charlton Heston.
Pantallas digitales. La cubierta del Once Upon A Time de
Simple Minds. Judd Nelson. Emilio Estevez. Anthony Michael Hall.
Molly Ringwald. Ally Sheedy. Pin-ups. Una versión enorme de
¿Qué es lo que hace nuestro hogar de hoy tan diferente, tan
atractivo? De Richard Hamilton. Amaral. Azulejos portugueses. Susan
Boyle, Los anuncios de Absolut. Yoda. Dios. Y así hasta el infinito.
Sin dejar un hueco de pared. Odio los espacios sin alma. Una junto a
otra, una sobre otra, una componiendo otra. Pedazos de papel rasgado
que desenterraban la vida yacía debajo.**
* Tota la novel·la és molt pop:
música, cinema, especialment dels anys 80, i televisió, barrejats
amb el costumisme de poble més ranci. I trobo que molt
cinematogràfica també. Crec que Fidel Ruesga i els seus collages
haurien agradat moltíssim a, per exemple, Iván Zulueta.
** Tomás, Paco. Los lugares
pequeños. Madrid: Punto en
boca, 2015. 239 p. ISBN: 978-84-16307-02-9. Pàg. 152-155.
Collage de la coberta d'Alberto Cuenca.
[Imatges: UNESCO i Punto
en boca]
[Torontoràdio: David Bowie: I'm
deranged]
2 comentaris:
Els 80 m'agafen un pèl grandet per a segons quin imaginari, però malgrat tot la proposta sedueix. Si hi ha pòsters de senyores amb poca roba, m'hi apunto!
Enric, ara no recordo si pòsters, però una veïna amb poca roba sí apareix! En tot cas, crec que és una bona lectura per aquest estiu tan calorós!
Publica un comentari a l'entrada