Walter Martin & Paloma MuñozTraveler 293, 2012
Bola de neu
Berglust*
El gel
estreny els vasos sanguinis que aporten sang a una àrea lesionada.
Com a conseqüència disminueix el flux hemàtic, la sang. Dit d'una
altra manera, el gel calma el dolor dels cops. Potser ve d'aquí la
preferència de les ànimes turmentades pels llocs gelats; la pau de
la neu que cau. La indiferència de les muntanyes. El principi i el
final de Frankenstein, al pol Nord. A diferència del mar, a la
muntanya la vida es troba atrapada en una cosa més serena i estable,
més pura i elevada del que mai podrà ser el primer. A Filosofia
del paisatge, Georges Simmer afirma que el mar actua per empatia
cap a la vida, i el Alps ho fan per abstracció. Aquest efecte
augmenta progressivament a mesura que es passa del paisatge rocós al
nevat.
Les escapades a la neu, com les que es dirigeixen al mar, solen contraposar la magnificència dels paisatges a la banalitat humana. Hi ha un punt en comú en la manera que habitem aquests llocs: un tros de natura es domesticat per a que nosaltres puguem imaginar que l'explorem sense massa risc – com més perill aparent més massificats estan aquests llocs. Una fa cua per agafar el telecadira, o per agafar taula al bar, hi ha famílies i gent que vesteixen amb colors cridaners. La música ressona entre la neu. S'ha d'evitar el silenci. La música és la mateixa a les estacions d'esquí que als bars de platja. Un pot passar fora pistes o nedar més enllà de la boia. A vegades hi ha allaus. O una onada gegant. La música procura que ens oblidem d'això. Dissimular la nostra temporalitat davant l'eternitat del mar, o d'una muntanya, tallant el temps a trossets diminuts, tan breus com un ritme, un ritme que dóna un altre sentit, molt més habitable i lúdic al temps.
El gel calma el dolor dels cops, però si un congela massa temps una ferida, el resultat pot ser perjudicial. Segons el British Journal of Sports Medicine, el gel “efectivament, anestesia la zona de manera que el pacient no nota el dolor, però tampoc sent si se li està congelant l'àrea de pell afectada”. La insensibilitat pot danyar la pell sana al voltant de la ferida. He d'acabar aquest projecte aviat.
Les escapades a la neu, com les que es dirigeixen al mar, solen contraposar la magnificència dels paisatges a la banalitat humana. Hi ha un punt en comú en la manera que habitem aquests llocs: un tros de natura es domesticat per a que nosaltres puguem imaginar que l'explorem sense massa risc – com més perill aparent més massificats estan aquests llocs. Una fa cua per agafar el telecadira, o per agafar taula al bar, hi ha famílies i gent que vesteixen amb colors cridaners. La música ressona entre la neu. S'ha d'evitar el silenci. La música és la mateixa a les estacions d'esquí que als bars de platja. Un pot passar fora pistes o nedar més enllà de la boia. A vegades hi ha allaus. O una onada gegant. La música procura que ens oblidem d'això. Dissimular la nostra temporalitat davant l'eternitat del mar, o d'una muntanya, tallant el temps a trossets diminuts, tan breus com un ritme, un ritme que dóna un altre sentit, molt més habitable i lúdic al temps.
El gel calma el dolor dels cops, però si un congela massa temps una ferida, el resultat pot ser perjudicial. Segons el British Journal of Sports Medicine, el gel “efectivament, anestesia la zona de manera que el pacient no nota el dolor, però tampoc sent si se li està congelant l'àrea de pell afectada”. La insensibilitat pot danyar la pell sana al voltant de la ferida. He d'acabar aquest projecte aviat.
*De l'expressió alemanya Wanderlust, “desig de viatjar”;
aquí Berglust, “desig de muntanya”.
***
La família, l'art, la
literatura, les precarietats de l'estudiant i del treballador,
l'amor, les relacions humanes... aquests i altres temes que
conflueixen en Germà de gel es van entrellaçant amb la
història dels exploradors dels pols, metàfora articantartica que
no calma el dolor del cop, crema i convida a renéixer de les
cendres.
Alicia Kopf ha escrit un
retrat generacional dels joves que no viuen una vida regalada i fan
el que poden per tirar endavant en aquest camí sense sentit que de
vegades resulta tot plegat.
2 comentaris:
La domesticació de la natura és una forma d'art. Un paisatge és només un paisatge excepte si es travessat per una carretera, una filera de para-sòls i tovalloles, o un telecadira. Mística, antropització, kitsch.
Sort que encara queden romàntiques com l'Alicia Kopf a la recerca de la natura salvatge, disposades a viatjar, si cal, al centre de la Terra o a un infern de gel, per esbrinar els misteris més íntims que ens remouen!
Publica un comentari a l'entrada