Coses que m'agraden molt de Paterson (Jim Jarmusch, 2016):
Que el protagonista es digui
com el nom de la ciutat on viu. Perquè m'agrada quan posen de nom a
les persones un topònim, i també als bars o altres establiments,
com Dakota, Caracas, Berlin, Alaska, Las Vegas, Cairo, Nebraska,
Bilbao, Viena, Pennsylvania, Toronto o Cardedeu.
La relació entre el protagonista i la seva parella.
Per l'equilibri entre dues persones aparentment tant diferents, basat
en el respecte mutu i la llibertat per les coses de cadascuna. Em fan pensar en una
parella que mai va arribar a ser, però que d'haver-ho estat, la imagino així, la de Joseph Cornell (ell tancat al quartet del
garatge amb els seus poemes-caixes) i Yayoi Kusama (ella boja
pintant-ho tot amb lunars).
La fotografia de Frederick Elmes,
preciosa, per emmarcar més d'un fotograma. Com també ho era la de
Broken flowers del mateix Jarmusch i la de pel·lícules d'altres
directors en que ha treballat, com Blue Velvet i Wild at heart de David Lynch.
Retrobar a Kara Hayward i Jarde Gilman
temps després d'interpretar la parella adolescent de Moonrise
Kingdom de Wes Anderson.
Que Jarmusch de vegades sembla Aki
Kaurismaki. Per la cara de pal i el
caràcter del protagonista i pels caràcters de tots els secundaris. Per parlar de gent bona i sense prejudicis que es troben. Per convertir en protagonistes als herois quotidians, als que molts altres
considerarien, injustament, uns perdedors. Pel ritme,
pels colors, pel gos, per la copa diària al bar, pel bon gust musical i
pel sentit de l'humor.
Paterson
Jim Jarmusch
(2016)
Passejar, caminar, deambular. A peu,
en bus o com sigui, és el passeig el moment preferit per pensar i
per crear.
El bar. Amb bona música, bona
conversa, bona companyia, llum baixa, taula de billar, tauler
d'escacs, jukebox (altre cop connexió Kaurismaki) i sense tele.
Els poemes de Ron Padgett. Ohio blue tip matches, Pumpkin i tots els que es van escrivint sobre les imatges i al
quadern del protagonista. Per l'emoció que transmeten i per ser
nosaltres testimonis - a través d'una ficció, però igualment testimonis
excepcionals - de veure d'on surten. Inclosos dos dels moments més
bonics que he vist mai al cinema, l'encontre de Paterson amb la jove
noia poeta fan d'Emily Dickinson i l'encontre final amb el
japonès.
5 comentaris:
Ya tenía ganas de ver esta película. Pero después de tu reseña, tan personal (además), que refleja cómo eres tú, aun tengo más ganas. Bueno, más que ganas, necesidad.
La tinc pendent i és de les pel·lis que fa temps que em vénen de gust, però després de llegir-te, encara més.
Per això es pensa tan poc, perquè es passeja poc. En tots els sentits: passejar pels carrers, pels llibres, pels atles, pels patis de butaques, per la pell...
Voy andando a verla...
Espero que us agradi molt!
Publica un comentari a l'entrada