Rhum & Cia
[Foto de David Ruano]
Y he aquí a los payasos Pipo y Rhum.
Rhum es uno de los mejores augustos actuales. Tal vez el mejor. Es el
heredero de Beby, de Barío y de Porto. Tristán Rémy le dedica
veinticinco páginas, nada menos que veinticinco páginas, de su
importante libro “Les clowns”. Rhum da un aspecto grave a su
fisionomía en las situcaciones más cómicas. Tiene, a más del
ánimo de divertir, la preocupación de convencer. Se vale de la
insinuación. Todo cuanto hace refleja su poder de sugestión y de
emoción, que es el fruto de su ciencia consumada de la utilización
del detalle. Rhum es un mímico extraordinario. La imagen sugerida
por la mímica de sus sentimientos pone al espectador al corriente de
la realidad de sus observaciones. Sus manos portentosas definen la
naturaleza particular de sus emociones. Le han comparado con Porto.
El parangón no descansa en una base sólida. Sus gestos estudiados
contrastan con el movimiento perpetuo, compulsivo, de los del
malogrado Porto. Porto era un nervioso, Rhum es un observador. Y
también un calculador. Como Grock.
Rhum, que se llama Enrico Sprocani,
nació en Berlín en 1904. Su madre, Natalina Piatti, era una de las
cuatro hermanas de Piatti. Su padre, de origen italiano, fué también
augusto. Rhum ha trabajado con el famoso dúo Darío-Barío, con
Robert Despard-Piége, con Alex Bugny y finalmente con Manetti,
convirtiéndose protamente en el pilar del Medrano, en el payaso
predilecto del público de París. En 1939, al estallar la guerra,
Rhum y Marinetti actuaban el Circo Strassburger, en Holanda.
Marinetti regresó precipitadamente a Francia y entonces Rhum se
juntó con Pipo, pertenciente a una famosa familia de amaestradores
de caballos.
Sebastià Gasch. Un gran programa de
circo. Destino, 12/XI/1949.
De tots els grans
pallassos de la Història, el pallasso Monti (Joan Montanyès) es va
anar a fixar en Rhum per preparar el que havia de ser el seu nou
espectacle. Volia que fos un homenatge a la professió. Però no
va poder ser, Montanyès desgraciadament va morir abans
d'estrenar-lo. Els seus companys i amics pallassos, amb Jordi
Martínez al capdavant (el senyor Martines, oncle i primer
cara blanca de Monti) van tirar endavant la funció, mantenint el
nom de Rhum,
però adaptant-la i convertint-la en un sentit i emotiu
homenatge a Monti, qui, sens dubte, ha passat a ser un dels
grans pallassos de la Història.
Quan a Rhum, per
exigències del bolo, el cara blanca senyor Martines accepta fer
d'august, un pot veure en ell molt de Monti, en la manera de moure's
i de dir, barrejant
el català i el castellà, els renecs, la salutació al públic un
per un (hola, hola... a tu no!), o els ja mítics trabajar de
trabajar... o muehte de morirse... es posa de manifest que
Monti tenia una personalitat única, un estil propi ben reconeixible
pels que l'havíem vist en acció alguna vegada en els 30 anys que
portava sobre els escenaris.
Estrenat al Teatre Lliure,
l'espectacle ha girat un any llarg, acumulant èxits de públic,
crítica i premis especialitzats, i ha tornat aquest nadal altre cop
al mateix teatre. Amb dramaturgia i direcció de Martí Torras, cinc pallassos excel·lents, la música de Pep Pascual (Pepino) i un vestuari preciós, Rhum ha estat sempre un espectacle rodó des dels
començaments. Un seguit d'entrades memorables (el toro, hay que
mojarse, el sopar amb la milikituli, la ballesta... totes!) i alguna clàssica d'històrica (com el joc amb el mirall, que ja el feien Pipo & Rhum als anys 40)... i amb aquest
temps de rodatge, els pallassos han anat agafant tal
compenetració entre ells que la festa ara arriba al grau més alt,
donant més cabuda encara a la improvisació, en un diàleg
constant amb el públic, referències a l'actualitat, amb un
gamberrisme que ens porta al seu món del revés (però amb més
sentit comú que el real), a la desinhibició total. No pares de
riure, també de pensar. Surts més que com nou, surts transformat.
+ Rhum, al Teatre Lliure de Gràcia, fins al10 de gener de
2016. Prorrogat una setmana més!
+ Rhum, al Teatre Lliure de Gràcia, fins al
2 comentaris:
Prenc bona nota encara que només sigui per la paròdia d'Escuela de sirenas!
El número dels Swimming Brothers és brutal! No t'ho perdis, Enric! T'agradarà molt! La millor manera de començar l'any!
Publica un comentari a l'entrada