Esperant a Rhum

Rhum & Cia

[Foto de David Ruano]

Y he aquí a los payasos Pipo y Rhum. Rhum es uno de los mejores augustos actuales. Tal vez el mejor. Es el heredero de Beby, de Barío y de Porto. Tristán Rémy le dedica veinticinco páginas, nada menos que veinticinco páginas, de su importante libro “Les clowns”. Rhum da un aspecto grave a su fisionomía en las situcaciones más cómicas. Tiene, a más del ánimo de divertir, la preocupación de convencer. Se vale de la insinuación. Todo cuanto hace refleja su poder de sugestión y de emoción, que es el fruto de su ciencia consumada de la utilización del detalle. Rhum es un mímico extraordinario. La imagen sugerida por la mímica de sus sentimientos pone al espectador al corriente de la realidad de sus observaciones. Sus manos portentosas definen la naturaleza particular de sus emociones. Le han comparado con Porto. El parangón no descansa en una base sólida. Sus gestos estudiados contrastan con el movimiento perpetuo, compulsivo, de los del malogrado Porto. Porto era un nervioso, Rhum es un observador. Y también un calculador. Como Grock.

Rhum, que se llama Enrico Sprocani, nació en Berlín en 1904. Su madre, Natalina Piatti, era una de las cuatro hermanas de Piatti. Su padre, de origen italiano, fué también augusto. Rhum ha trabajado con el famoso dúo Darío-Barío, con Robert Despard-Piége, con Alex Bugny y finalmente con Manetti, convirtiéndose protamente en el pilar del Medrano, en el payaso predilecto del público de París. En 1939, al estallar la guerra, Rhum y Marinetti actuaban el Circo Strassburger, en Holanda. Marinetti regresó precipitadamente a Francia y entonces Rhum se juntó con Pipo, pertenciente a una famosa familia de amaestradores de caballos.

Sebastià Gasch. Un gran programa de circo. Destino, 12/XI/1949.

 

De tots els grans pallassos de la Història, el pallasso Monti (Joan Montanyès) es va anar a fixar en Rhum per preparar el que havia de ser el seu nou espectacle. Volia que fos un homenatge a la professió. Però no va poder ser, Montanyès desgraciadament va morir abans d'estrenar-lo. Els seus companys i amics pallassos, amb Jordi Martínez al capdavant (el senyor Martines, oncle i primer cara blanca de Monti) van tirar endavant la funció, mantenint el nom de Rhum, però adaptant-la i convertint-la en un sentit i emotiu homenatge a Monti, qui, sens dubte, ha passat a ser un dels grans pallassos de la Història.

Quan a Rhum, per exigències del bolo, el cara blanca senyor Martines accepta fer d'august, un pot veure en ell molt de Monti, en la manera de moure's i de dir, barrejant el català i el castellà, els renecs, la salutació al públic un per un (hola, hola... a tu no!), o els ja mítics trabajar de trabajar... o muehte de morirse... es posa de manifest que Monti tenia una personalitat única, un estil propi ben reconeixible pels que l'havíem vist en acció alguna vegada en els 30 anys que portava sobre els escenaris.

Estrenat al Teatre Lliure, l'espectacle ha girat un any llarg, acumulant èxits de públic, crítica i premis especialitzats, i ha tornat aquest nadal altre cop al mateix teatre. Amb dramaturgia i direcció de Martí Torras, cinc pallassos excel·lents, la música de Pep Pascual (Pepino) i un vestuari preciós, Rhum ha estat sempre un espectacle rodó des dels començaments. Un seguit d'entrades memorables (el toro, hay que mojarse, el sopar amb la milikituli, la ballesta... totes!) i alguna clàssica d'històrica (com el joc amb el mirall, que ja el feien Pipo & Rhum als anys 40)... i amb aquest temps de rodatge, els pallassos han anat agafant tal compenetració entre ells que la festa ara arriba al grau més alt, donant més cabuda encara a la improvisació, en un diàleg constant amb el públic, referències a l'actualitat, amb un gamberrisme que ens porta al seu món del revés (però amb més sentit comú que el real), a la desinhibició total. No pares de riure, també de pensar. Surts més que com nou, surts transformat.

+ Rhum, al Teatre Lliure de Gràcia, fins al 10 de gener de 2016. Prorrogat una setmana més!